Francesc Guillaumet Periodista

De totes les coses que hi ha pendents des de les darreres eleccions, la de l’avortament n’és una. El debat no és nou i ve de lluny però un cop encarada la legislatura (a priori les eleccions seran d’aquí a quatre anys si no hi ha un avançament electoral) i no estaria de més que es comencés a afrontar amb decisió. Aquesta setmana hem tingut notícia del nou servei de salut sexual i reproductiva que van presentar les Secretaries de Salut d’Afers Socials i d’Igualtat per orientar les dones que vulguin avortar a l’estranger. Això demostra que el Govern es pren seriosament el tema tot i que és evident que caldria fer alguna cosa més per donar resposta a les necessitats de les dones que es troben en aquesta situació i que necessiten respostes.

La passada legislatura ja es va parlar, i molt, del tema de l’avortament. La versió oficial (almenys del partit de Govern) passava per afirmar que Coprincipat i avortament no són compatibles. No ho veien així els socialdemòcrates, que sostenien que ambdós podien coexistir perfectament mentre els Liberals (ara a l’equip de govern) plantejaven fins i tot una consulta entre la ciutadania d’Andorra perquè decidís al respecte. La decisió de l’Executiu d’obrir aquest nou servei, que comptarà amb un equip multidisciplinar d’acompanyament a les dones interessades en saber quins passos s’han de fer per avortar fora del Principat, és un primer pas però en tot cas no suficient. Informar sobre els passos a seguir sempre està bé (i més quan aquesta informació inclou des de la vessant mèdica fins a la jurídica) però la decisió no soluciona el debat de fons, que és precisament si es legalitza o no l’avortament. Ja es va deixar clar que aquest nou servei «no derivarà el cas» a altres centres mèdics d’Espanya o França perquè l’avortament està prohibit a Andorra. El que no està prohibit és parlar-ne, com va dir el secretari d’Estat d’Igualtat i Participació Ciutadana, Marc Pons, per explicar que el nou servei es «limitarà a informar de manera gratuïta». En aquest sentit afegia que «el principi de territorialitat diu que seria delicte avortar al país però si es fa fora de les nostres fronteres no es comet cap infracció». D’alguna manera, el que es fa amb això és assenyalar a les dones les sortides que tenen fora del Principat per interrompre voluntàriament l’embaràs. Perquè si es fa a fora no és delicte. I en aquest sentit potser no estaria de més reflexionar la incongruència que representa (almenys des del punt de vista de la ètica) que una cosa que és delicte a Sant Julià de Lòria pugui ser perfectament legal només uns quilòmetres més avall tot just passar la frontera de la Farga de Moles.

D’entrada, em costa adjectivar com a «delicte» el tema de l’avortament. En tot cas se’n podrà discutir moralment la seva conveniència o no (i d’opinions n’hi ha per a tots els gustos) però posar-li aquesta tipificació penal em sembla fins i tot ofensiu. Perquè amb tots els respectes per la legislació i la forma de govern del Coprincipat, hi ha un principi molt clar que potser caldria que tothom tingués en compte i que es resumeix en aquella frase històrica: «La dona pareix, la dona decideix». Més enllà d’això es poden discutir tots els condicionants possibles. Es pot parlar de com fer-ho possible, es poden arbitrar estudis constitucionals que diguin com es podria legalitzar l’avortament sense posar en risc el Coprincipat, una forma de govern que ha estat exitosa per la història d’Andorra i que té tot el sentit del món com a garantia d’independència. Ara bé, en ple segle XXI hi ha debats que no es poden defugir escudant-se en això. I el toc d’alerta que va fer fa un mes del Comitè per a l’Eliminació de la Discriminació envers la dona de les Nacions Unides alertant de la «falta de drets de salut sexual de les dones a Andorra» va precisament en aquesta línia.

Fet i fet, doncs, potser ja tocaria que algun dia es produís un debat seriós sobre el tema de l’avortament en el que tothom hi tingués veu, un debat del que sortís alguna decisió que posés solució als llims legals en què es troben les dones que opten per interrompre voluntàriament l’embaràs i que no deixés sobre taula una qüestió que al capdavall acabaran decidint les futures generacions més tard o més d’hora. D’entrada, cal tenir clar que avortar no és obligatori (només un dret des del meu punt de vista) i que és un drama per les dones que hi recorren sigui per la raó que sigui. Per tant cal que tinguin el màxim suport possible i això s’aconsegueix amb un marc legal clar que ofereixi les màximes garanties sanitàries i legals. És més. En aquest sentit fins i tot les legisladores haurien de tenir un pes més important en fer sentir la seva veu al respecte. Segurament seria la manera que es pogués obrir un debat sense apriorismes per aportar solucions prou clares a les persones que opten per aquesta via. I fer-ho, això, sí, amb el degut respecte a persones i institucions perquè totes les opinions són respectables i han de tenir cabuda en un país que és admirat per molts per la seva capacitat emprenedora i per la manera com ha sabut preservar la seva identitat en un món global com el nostre.