Article 33 de la Constitució
Cada país té un punt de mira fixat en allò que l’afecta molt. Ara mateix, al veí del sud només es parla de l’article 155 de la Constitució i aquí al nostre país es parla de l’article 33.Andorra, país d’acollida, en el qual tots gaudim de molts privilegis adquirits amb el pas del temps. Tenim una de les millors seguretats ciutadanes del món. Tots hem vist per exemple gent passejant a l’estiu pel passeig del riu, amb trams molt foscos, o bé, pel camí de l’Obac, tot un privilegi que sovint oblidem.
Cal fer menció també al fet de no tenir persones demanant almoina pel carrer o dormint en caixes de cartó, els anomenats sense sostre, que moltes de les vegades, aquests esdevenen okupes, moviment que jo personalment ni entenc ni recolzo, ja que en moltes ocasions són autèntics professionals que lluny de poder no pagar-se un habitatge, saben perfectament com ocupar sense ser desallotjat. En el cas dels veritables drames de la societat, la pobresa, són Govern i els comuns els que han de fer possible que tota la ciutadania gaudeixi d’un habitatge digne, a un preu digne. És en aquest punt que hem de parlar una vegada i una altra de l’article 33, i cito textualment: «Els poders públics han de promoure les condicions necessàries per fer efectiu el dret de tothom a gaudir d’un habitatge digne». No cal ocupar o arribar a veure gent dormint al carrer, som nosaltres els polítics qui hem de donar solucions i de forma urgent!
Dins del meu anecdotari tret de les passejades per la meva parròquia, Escaldes-Engordany, i les converses amb la ciutadania, vull destacar-ne una. No fa gaires dies en arribar a la meva llar, un edifici situat a l’Avinguda Carlemany, tot agafant l’ascensor, em vaig trobar que un home, possiblement treballador en el sector de la construcció, que estava carregant caixes i altres utensilis, acompanyat de la seva filla d’uns sis anys. Ell tenia cara de cansat, tot el contrari que la nena que somreia i tenia la cara mig bruta, segurament d’una llaminadura donada hàbilment pel seu pare perquè es distragués una estona. Vaig aguantar la cèl·lula per evitar que les portes es tanquessin i la nena va arrossegar l’última caixa fins a l’ascensor. El pare em va convidar a pujar amb ells molt amablement.
Durant el curt viatge de l’ascensor, la petita es va dirigir a mi i em va comentar que estava molt contenta perquè anaven a viure una temporada amb uns amics al mateix pis. Al pare se li va desencaixar la cara i fins i tot em va semblar que tenia un aspecte més envellit que feia tan sols un instant. La nena vivia el fet d’anar a compartir pis com una divertida experiència. Santa innocència la dels nens. Vaig arribar a casa quasi plorant per la situació d’aquesta família.
Aquesta NO és l’Andorra d´acollida que els meus pares van trobar l’any 1965, aquesta és l’Andorra que estem creant. Pots ser liberal o socialdemòcrata, no es tracta d’ideologia sinó de ser humà. Hem de conservar l’estat del benestar. El Govern hi està treballant, cert, però calen més esforços. Avui dia moltes famílies no poden fer front a les despeses de l’habitatge, als preus dels llibres de text, procurar-se un àpat diari, el menjador de l’escola (em consta que hi ha nens que no porten l’entrepà per esmorzar a l’hora del pati, tot esperant el dinar de l’escola)... Revisem-ho tot i donem els ajuts necessaris per continuar sent un país envejat, un país on tots hi puguem viure. I si no ja ho sabeu, ens veiem a l’infern...