Francesc Guillaumet Periodista

EEn tinc un record més aviat vague, gairebé esborrat pel pas del temps. Però ja fa molts anys, quan tot just tenia ús de raó, recordo que els padrins seguien amb interès el Festival d’Eurovisió. Era un esdeveniment i s’ha de valorar precisament en el seu context. Perquè a l’altre costat de la Farga de Moles només hi havia llavors una cadena de televisió (TVE) i internet i les noves tecnologies només podien estar tot just a la ment d’algun novel·lista de ciència ficció. Personalment reconec que no m’hi vaig trobar mai en aquest festival. No li veia el què. I a mesura que van anar passant els anys encara el vaig trobar més demodé. 

Ara bé. En això d’Eurovisió passa com ben bé tot a la vida. Qui no hi és no hi és comptat. I per això no està malament que el país que s’ho pugui permetre (a Catalunya ens és vetat fins que no siguem Estat) hi pugui participar. I pel que vaig llegir a El Nacional (a la versió d’En blau) Andorra ha tornat a posar sobre la taula el debat de si torna o no a aquest certamen que té molt de polític i poc d’artístic. Deia que els padrins s’hi passaven hores mirant aquest festival.A la conversa sempre acabava sortint el dia que Masiel es va emportar el premi amb el seu La, la la.

Era una cançó enganxosa, amb bona música però amb una lletra que més aviat deia poc. Ben mirat, què carai havia de dir en una època on a Espanya encara hi havia dictadura. Doncs ben mirat no havia de dir res, no fos cas que s’enfadés el règim. Els padrins, doncs, recordaven la gesta de Masiel però el cas és que aquesta cançó l’havia de cantar Joan Manuel Serrat, que en un gest que l’honora s’hi va negar si no podia cantar en català. D’alguna manera el noi del Poble Sec va forçar les costures del règim amb la seva decisió perquè atès el ressò nacional i internacional que ja tenien les seves cançons almenys la seva negativa va servir per donar dimensió a la realitat d’una llengua, la catalana, que havia perdut tot dret i tot ús oficial durant la llarga nit del franquisme.

El festival, però, ha anat avançant aliè a les pròpies històries de cada país. Des del temps de Masiel, Espanya no ha aconseguit igualar la gesta. De fet no ho va fer ni quan amb l’èxit de la primera edició d’Operación Triunfo semblava que la cosa estava guanyada. Però com he dit abans aquest festival té poc de musical i molt de polític, amb un sistema de votacions on els països voten per afinitats i no per l’originalitat de la cançó o de la posada en escena. Tal vegada una solució per reconvertir-lo a un certamen musical amb totes les de la llei seria elegir un jurat amb gent d’ofici (músics i artistes, bàsicament) que poguessin decidir sense altre condicionant de la qualitat de la cançó. Si fos així segurament s’evitarien boutades com les que s’han vist en més d’una edició del festival.

Més que res per no quedar en ridícul davant d’uns professionals de la música que així ho farien evident amb les seves votacions. Però tornant al tema que encapçalava aquest article ara cal valorar si Andorra torna o no al Festival d’Eurovisió. Ja hi va estar una vegada. Ho va fer amb la cançó Jugarem a estimar-nos, de la solsonina Marta Roure. D’entrada la cançó estava prou bé i la forma amb què es va elegir també. Si no recordo malament una coproducció entre TV3 i RTVA ens va entretenir uns quans diumenges davant de la petita pantalla per triar la cançó guanyadora.

A la fase final no va tenir sort però atesa la qualitat de les cançons que es presenten en aquest certamen la que va representar Andorra no estava gens malament. A més, va ser la primera vegada que el català es va poder escoltar en el context de les televisions europees. I això no està gens malament. És, de fet, i sense tenir en compte el context un pèl passat de moda del festival, un dels punts forts que va tenir i que tindria una nova participació andorrana. 

És evident, com feia evident la informació d’El Nacional, que tornar a apostar per tornar a Eurovisió val molts calers. Si es fa s’ha de tenir molt clar què costa i si el país s’ho pot permetre perquè a l’hora de marcar prioritats segur que n’hi ha de moltes més importants que aquesta. En tot cas, si es fes s’hauria de comptabilitzar el retorn que pot tenir per Andorra tornar al festival i el que representaria de promoció de la llengua catalana (que en això no només s’hi podria sentir representada Andorra sinó la resta del domini lingüístic català). Ara bé, la decisió correspon al Principat i, en gran part també, a la seva televisió pública. Si la decisió és afirmativa qui això signa s’haurà d’empassar una edició d’Eurovisió després de molts anys. En tot cas sempre podré dir que de petit també m’havia passat moltes hores davant del televisor en blanc i negre de casa dels padrins per veure com sortien a cantar els representants dels diferents països. Fet i fet, l’ocasió s’ho valdria.