L’arbre de Babisnau
En un paratge pròxim a la localitat de Babisnau a l’estat federal alemany de Saxònia s’erigeix el pollancre negre de Babisnau. L’arbre, plantat l’any 1808 pel terratinent Johann Gottlieb Becke dalt d’un turó, a uns 330 metres sobre el nivell del mar, rep la consideració de monument natural. L’escriptor i filòleg Victor Klemperer en parla en un assaig seu de caràcter autobiogràfic, ens relata de fet part de la llegenda que ha acompanyat aquest arbre més que centenari.
L’autor a modus d’introducció ens el descriu amb la breu pinzellada que reprodueixo a continuació: extremadament aïllat, significatiu i destacat, curiosament visible des de nombrosos punts, s’aixeca a la cadena de turons situada al sud-est de la ciutat. Es refereix a la ciutat alemanya de Dresden, on ell vivia aleshores. La seva dona, anant en tramvia, el va sentir anomenar diverses vegades i va ser ella mateixa qui li va reportar l’inusual i sobtada expectació que el vell arbre despertava. A ell li va ocórrer el mateix a la fàbrica: el pollancre negre de Babisnau!, s’exclamava la gent. I quan encuriosit va demanar per quina raó el mencionaven, li van respondre, perquè floria. I tot seguit li van revelar que això succeïa en comptades ocasions: havia ocorregut el 1918, i el 1918 s’havia signat la pau.
El rumor va créixer i es va estendre, alguns van començar a afirmar que ja havia florit en altres guerres del segle passat. Un conegut llavors va revelar-li a Klemperer que aquella notícia s’havia difós de tal manera que havia començat a provocar una migració cap al turó, tothom volia contemplar aquella miraculosa floració. I després l’home va acabar dient-li que ben mirat, potser sí que al capdavall arribaria la pau. Això succeïa a finals de 1943 i encara mancava més d’un any i mig per a la fi del conflicte mundial.
Aquesta història, real, ens demostra que no es pot menystenir el factor atàvic en la nostra relació amb el món que ens envolta. Em refereixo al substrat dels ancestres, l’empremta gairebé imperceptible però tenaç d’un passat remot que es resisteix a desaparèixer i que, en els moments de necessitat, aflora, per bé o per mal. Plantes, animals, constel·lacions, rius i oceans constituïen a la seva manera per a l’individu primitiu un únic llibre, gairebé incommensurable, que ell s’esforçava a llegir.
La creença en la unitat de l’univers, que traspua en les cultures antigues establia de fet una llei de correspondències entre fenòmens en aparença molt diferents. Aquesta llei en què es basa l’analogia o la metàfora, prové segons l’etno-musicòleg Marius Schneider en la creença en la unitat indissoluble de l’univers d’algunes cultures, entre les quals les megalítiques. Aquestes vinculàvem fenòmens ben diferents entre ells, només perquè posseïen el que es pot denominar un ritme en comú. I ara, ufanosos, ens creiem inscrits per dret propi en la modernitat, gràcies a tots els accessoris tecnològics que ens fan la vida més fàcil, tanmateix tendim a ometre aquesta essència soterrada que ens arrela, de vegades de la manera més insospitada, a la nit dels temps.
Només cal veure com aquesta mateixa modernitat batega en el nucli mateix de no poques tragèdies gregues. Gràcies a elles ens adonem de què conforma això que anomenem humanitat, amb les seves grandeses, les seves misèries, i també les seves mediocritats, que no són poques. En fi la nostra vulnerabilitat, però també la nostra capacitat creativa enfront de les vicissituds de la vida, són interpel·lades per aquesta història, meravellosa i terrible alhora, la del pollancre negre de Babisnau.