L'OTAN es posa al dia després d'una dècada babau. La dels 90, per mort natural del Pacte de Varsòvia. I després d'una altra desorientada: des de l'atemptat a les torres bessones de Nova York fins als nostres dies, en la qual no s'acaba de saber de quina part estava Rússia. Això era fins a l'històrica cimera del cap de setmana passat a Lisboa.

Ara ja sabem que Rússia es posa d'aquest costat i que enfront ja no està la Unió Soviètica sinó el crim organitzat i el terrorisme internacional. Això és el que anomenem nou concepte estratègic de l'OTAN. ¿I en què afecta a Espanya, que és el setè contribuent de l'Aliança, aquesta nova definició dels riscos? Li afecta molt. Sobretot pel que fa a l'amenaça del terrorisme islàmic que, com se sap, acampa camuflat en el nord d'Àfrica sense deixar de mirar a Al Andalus i, per descomptat, a Europa.

D'aquí l'obstinació de Zapatero per aconseguir una OTAN més orientada cap al Mediterrani, on s'estan forjant riscos importants per a les democràcies occidentals, i no només cap a l'Atlàntic Nord, que és la seva vocació fundacional. En aquests moments, efectivament, es tendeix a mirar només cap al flanc nord, que és on s'ha produït aquesta històrica convergència dels EUA i la Unió Europea amb l'antic enemic rus i en el desaparegut format soviètic. Però seria una irresponsabilitat desviar l'atenció en el flanc sud, recorregut per aquesta espècie d'herpes de Foster que va des de Tànger fins a Jakarta i on hi ha el perill potencial del gihadisme.

L'altre encàrrec que ens ha arribat de la cimera de l'OTAN a Lisboa, on també s'ha celebrat la pendent cimera bilateral dels EUA i la UE, és un calendari de retirada de tropes a l'Afganistan, acoblat al consegüent programa de cessió de competències a les autoritats nacionals del país.

El calendari d'aquesta transició s'allarga fins al 2014 però ens ho hem de prendre com alguna cosa indicativa des del moment en què queda condicionat a la «evolució dels esdeveniments». Malgrat la contundència amb la qual la ministra espanyola de Defensa, Carme Chacón, hagi parlat de «procés irreversible». Sembla aventurat donar-ho tan fet quan la pròpia secretària d'Estat nord-americana, Haillary Clinton, ha declarat que «en realitat no és que s'acabi la missió, sinó que canvia de naturalesa».

Es refereix al fet que de manera progressiva el caràcter militar de la presència aliada a l'Afganistan va a anar adquirint un caràcter civil. Difícil objectiu després de veure com aquest 2010 s'ha convertit en l'any amb major nombre de morts civils en el conflicte.

[email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.