L’alternativa és clara: unes terceres eleccions
Dues eleccions en mig any i dos resultats més o menys similars però amb diferències substancials. Aquest és el resum dels comicis que s’han celebrat recentment a l’altre costat de la Farga de Moles i que es resumeixen en això: el PSOE volia guanyar per golejada i ha perdut dos escons, la ultradreta de Vox s’ha posicionat perillosament per sobre del mig centenar de diputats i l’independentisme, especialment el d’ERC, és imprescindible perquè Pedro Sánchez pugui repetir com a president del Govern, sempre que PP i Cs no decideixin donar-li suport, una hipòtesi ara per ara més que improbable atès les declaracions i línies vermelles d’uns i altres.
D’alguna manera, i salvant totes les distàncies, a Pedro Sánchez li va passar com a Artur Mas el 2012. Després de la gran manifestació de l’11 de setembre que va obrir (oficialment) el Procés sobiranista el llavors president de la Generalitat va optar per avançar les eleccions. La lectura que va fer (errònia pel que es va veure després) era que tota aquella gentada que va sortir al carrer reclamant una Catalunya com a nou Estat d’Europa votaria la CiU que acabava d’encetar el seu viatge a Ítaca. Però les coses no van anar ben bé així. Després d’una demoscòpia (potser enganyosa) que van ajudar a decidir a Artur Mas com van ajudar a decidir també Pedro Sánchez l’estiu passat es va comprovar que CiU va perdre deu diputats i ERC en va guanyar una colla més. Al president del Govern d’Espanya en funcions, doncs, li ha passat més o menys el mateix. L’estiu passat, confiat que en repetir les eleccions arrasaria a les urnes, va optar per fer cas omís de les propostes d’Unidas Podemos i jugar-se-la un altre cop. «No dormiria tranquil amb ministres de Podemos al Govern», va arribar a dir més o menys l’inquilí de la Moncloa. De fet, Sánchez és conegut per la seva capacitat de refer-se a la pròpia adversitat i renéixer de les seves cendres com l’au Fénix. Ja ho va fer quan els barons del seu partit el van defenestrar en una moguda reunió del Comitè Central del PSOE. Ningú en donava ni un duro llavors per Pedro Sánchez. Però ell no es va rendir. Amb tota la vella guàrdia socialista en contra i amb l’aparell mediàtic espanyol jugant a favor de Susana Díaz, Pedro Sánchez va arrasar literalment a les primàries que es van fer per tornar a cobrir la vacant que s’havia produït després de la mala jugada que li van fer els del seu propi partit (ja té raó l’ambaixador d’Espanya a Andorra, Àngel Ros, quan diu allò de «al suelo, que vienen los míos»). Sánchez, doncs, va tornar a arrasar en unes primàries en les quals la militància votava contra l’aparell, com li va passar a Josep Borrell molts anys abans quan es va imposar a la candidatura oficialista liderada per Joaquín Almunia.
Doncs bé. Sánchez se la va tornar a jugar però aquesta vegada no ha tingut tanta sort. La repetició electoral li va passar factura i en 48 hores va anunciar un pacte de Govern amb Unidas Podemos que necessitarà el concurs de molts partits (també com a mínim dels republicans) perquè pugui tirar endavant. I fent bona aquella màxima que diu que la política és l’art de fer possible l’impossible, Sánchez es va abraçar amb Pablo Iglesias fent evident que ara, a diferència de l’estiu, ja podrà dormir tranquil tot i tenir el líder d’Unidas Podemos al Govern. Però què farà ERC? Aquesta és la gran incògnita. Aquesta vegada el sobiranisme torna a tenir la paella pel mànec i recupera la seva funció de partit frontissa com havia tingut en les millors èpoques de la CiU de Jordi Pujol. Però la situació ja no és la mateixa. El catalanisme ha mutat en sobiranisme i la política del peix al cove ja ha passat a la història. ERC, amb el seu líder a la presó, no es pot permetre una abstenció o un sí a la investidura de Sánchez sense un acord que de nivell que pugui vendre a les seves bases. Ara ja no es tracta d’una competència de més o de menys o de la cessió d’un tram de l’IRPF per les migrades finances catalanes. Perquè avui, i des de fa set anys, el corrent central de la política catalana es mou en el frame del referèndum. Difícilment els republicans podran arrancar a Pedro Sánchez algun avanç en aquest sentit (almenys per ara) però hi podria haver algun gest amb els presos? Tothom és més o menys conscient que amb gent a la presó per haver posat les urnes no hi ha solució possible a Catalunya. Sense anar més lluny, aquest cap de setmana ha transcendit que Amnistia Internacional demana la llibertat dels jordis en considerar desproporcionades les condemnes. Sense una cosa o l’altra doncs (alguna promesa improbable sobre el referèndum o sobre l’indult dels presos) és molt difícil per no dir impossible que ERC doni el seu aval a Pedro Sánchez. Com ho és, també, si no es torna a la taula de negociació que es va impulsar el desembre passat a Pedralbes i en el que es reconeixia l’existència d’un conflicte polític a Catalunya que s’havia de resoldre, precisament, per la via política. Són preguntes doncs que, com si es tractés d’una equació, s’hauran de resoldre en els pròxims dies. I és que l’alternativa és clara: unes terceres eleccions.