Victoria Gómez Pérez Periodista

Fa un any i mig vivia a Barcelona, a casa els pares, i era becària a El Periódico de Catalunya. El meu cap, el gran Joan Cañete, em va proposar provar sort a Andorra, una idea que no em va semblar ni bona ni dolenta i, simplement, vaig acceptar. Abans de marxar em va donar un únic consell: «No facis cap màster. El teu millor màster serà Andorra». El director d’aquell moment d’EL PERIÒDIC, Joan Ramon Baiges, ara director de la competència directa (coses de la vida), va ser qui em va contractar i al cap de 15 dies arribava per primera vegada al país. Mentiria si digués que des del principi va ser fàcil, però, com tot, va ser qüestió de temps i una vegada agafat el ritme, ja no el vaig poder deixar. 

El gran Cañete em va dir que Andorra seria el meu màster, i com un màster, jo pensava que només duraria un any. A les hores ja tindria experiència i marxaria a Jerusalem, igual que va fer ell. Però es van convocar eleccions generals al Principat i després d’un any perseguint la política i societat andorrana no me les podia perdre.

El Joan Ramon ja no hi era, el va substituir la Lídia Raventós, la millor cap que un periodista pugui tenir, sense menystenir el Joan Ramon. Ella, amb molt d’esforç i moltíssima paciència ens va ensenyar a tota la redacció, i a mi especialment, com afrontar (i superar) la comtessa. El resultat va ser tan satisfactori que les eleccions generals passades es van convertir en el meu millor dia de feina a Andorra i en la voluntat de voler allargar una mica més el màster. 

Tot plegat, no hagués estat possible sense l’equip humà que hi ha al darrere d’EL PERIÒDIC: tots ben diferents però especials a parts iguals. Alguns ja no hi són (els extraductors del News són la major absència), però la majoria s’han convertit en amics i una petita-gran família, bé, com diem nosaltres, una peri-família (també som peri-compis que van amb el peri-cotxe i fan peri-excursions, peri-esquiades o peri-dinars i peri-sopars).

La Maricel és la millor fotògrafa d’Andorra i la millor confident: cobrir actes al Pas de la Casa no seria el mateix sense el trajecte en cotxe amb ella on la teràpia extraprofessional és obligatòria. La senzillesa, sinceritat i correcció (periodística i moral) de la Lara és inigualable i, sovint, més que necessària: gràcies per cada consell que m’has donat. L’Adrià, sempre disposat a tot, és el company més genial que he tingut mai. Qualsevol de les seves idees és admirable.

El Miquel fa els dies grisos menys grisos i tots els esdeveniments són dignes de celebració (sempre que hi hagi menjar, és clar). L’Anna, m’ha regalat abraçades quan no em calien, però sobretot quan més falta m’han fet. Gràcies cuc. 

El Pako, una persona «normal», però la més especial de la redacció. Sense ell, EL PERIÒDIC no seria el que és. I el César, màxima discreció, però imprescindible perquè cada dia surti el diari. Tan imprescindible com la Nona, que discreta no ho és gaire. 

La Sara i En Femení també són de l’equip; la seva presència dona llum a la redacció. 

El Joanjo i l’Enric no només són els caps de redacció més elegants i atractius del país. També són els més valents per estar disposats a pilotar la nau en un dels moments més complicats. Amb l’empenta de tots, tirarem (tiraran?) endavant.

Aprofito també per presentar  les dues noves incorporacions que estic segura que ben aviat entendran i compartiran aquesta opinió. Benvingudes Laura i Eli. 

Menció a part mereix la Lídia, i no és per fer-li la pilota (que ja no em cal): gràcies infinites per tot el que m’has ensenyat. Conscient o no, t’has convertit en una veritable mentora i en un referent per a mi i pel periodisme d’Andorra. El càrrec de DONA directora més jove d’un mitjà de comunicació n’és la prova.

El meu primer màster andorrà s’ha acabat (perquè ara mana l’amor, que també és andorrà), però m’ha agradat tant que espero repetir-lo ben aviat. I com diuen per aquí... Visca Andorra!