Estefania Gracia Periodista

L’espionatge és una de les professions més antigues. L’ésser humà és tafaner per naturalesa i, com diuen: la informació és poder. Això ha sigut, és i serà una realitat. De fet, els primers indicis d’aquesta pràctica considerada obscura es remunten al tercer mil·lenni a.C. Aquesta és data la que es registra en els papers i la primera que s’ha pogut documentar. Però segur, seguríssim, que les ganes de saber que fan els altres i d’aprofitar la informació per guanyar poder han existit sempre. La primera activitat de vigilància organitzada que s’ha pogut contrastar es va produir a Mesopotàmia, quan Sargon I d’Accad va crear una xarxa d’espies utilitzant mercaders perquè controlessin un ampli territori ubicat entre el Mediterrani i el Golf Pèrsic. Sargon volia saber les característiques dels territoris i les civilitzacions per poder-les dominar. I si anem una mica més enllà, al gran Imperi Xinès, trobem el primer tractat militar en el qual es fa referència a l’espionatge. Al cap i a la fi, són molts els emperadors i caps militars els qui han remarcat la importància que té el coneixement i la informació abans d’iniciar una batalla. Les grans guerres i els conflictes més destacats han estat marcats per l’espionatge. No hi ha dubte que l’actuació de terceres persones en la penombra ha sigut, en moltes ocasions, la clau de les confrontacions més rellevants.

Totes les civilitzacions han passat per les tàctiques de vigilància més obscures i rebuscades que es pugui imaginar. Els grecs, els perses, els romans... Tots formaven aliances i estratègies per afeblir als seus oponents i guanyar informació; poder. L’únic que ha canviat en les diferents civilitzacions ha sigut la metodologia emprada. L’espionatge ha anat evolucionant en consonància amb el creixement de la societat i, sobretot, el desenvolupament tecnològic. Fins arribar a l’actualitat, on les pràctiques de vigilància i vulneració de la privacitat ja no només tenen presència en les guerres o els conflictes bèl·lics. La premissa de ‘la informació és poder’ s’ha acabat prenent al peu de la lletra, i ara no hi ha empresa o entitat que no vulgui sumar-se a aquesta ànsia de coneixement. Podríem posar mil exemples d’aquest interès comú en recopilar informació dels altres, però em centraré en la més recent: la voluntat de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) per rastrejar els moviments dels telèfons mòbils espanyols. La notícia es va publicar fa ara una setmana i des de llavors ha aixecat tota mena de crítiques i recels. Els impulsors emmascaren aquesta acció dient que els objectius són purament estadístics i que serviran per lidiar amb problemes com la despoblació mundial. Sí, clar... L’únic que ens hauria de sorprendre d’aquest espionatge és que es faci públic. Fa anys que les grans empreses i institucions fan ús de les nostres dades pel seu benefici i pels de a saber qui més. Per tant, no entenc que ara al país veí es formi tant rebombori. Els operadors de mòbil, els governs, els polítics, les institucions de justícia... Què més dona qui sigui el capitost. Mai arribarem a ser conscients de tot l’espionatge al qual estem sotmesos. No importa si és a Espanya, al Principat o al món sencer. Hi ha qui creu que pot respirar tranquil perquè Andorra Telecom no forma part d’aquesta compartició de dades amb l’INE. Pobre innocent, amb l’INE potser no...