Montserrat Ronchera Consultora

Parlava fa poc amb una amiga catalana que m’explicava la revolta que li havien manifestat la seva tia i el seu pare enfront dels esdeveniments iniciats l’1 d’octubre del 2017, amb la violència de les forces de l’ordre contra les persones que van voler anar a votar, continuada amb la iniqua sentència del procés i acabada amb la violència institucional de les darreres setmanes, desplegada contra manifestants pacífics. Em comentava que la seva família –que podríem classificar com de classe mitjana– ha estat, des de l’adveniment de la democràcia a Espanya, més aviat conservadora dins l’àmbit catalanista i que, darrerament, aquesta indignació els havia portat a manifestar-se i a donar suport a acampades diverses, tot i la seva avançada edat. També em deia que ella mateixa s’havia trobat, en diferents manifestacions, amb persones grans i molt grans en les que havia retrobat el mateix sentiment que li havien fet palès els seus familiars.

Les circumstàncies poden ser les què porten les persones grans a rebel·lar-se, però també crec que cal tenir en compte que els ancians d’avui poc tenen a veure amb els del segle passat. Avui, quan es parla de tercera i de quarta edat, en què es troben un bon nombre de persones amb una salut física i psíquica excel·lents, cal veure que les vivències i l’experiència els ha portat a desenvolupar un esperit crític, una consciència clara dels seus drets –perquè han hagut de lluitar per ells– i un sentit de la reivindicació que potser altres generacions posteriors no han sabut o pogut desenvolupar. Hem pogut veure com els soixante huitards s’han mobilitzat amb els gilets jaunes, com els pensionistes espanyols han iniciat marxes per demanar pensions més dignes, o com una incombustible Jane Fonda, amb vuitanta-dos anys, es fa arrestar setmanalment per donar suport a temes mediambientals.

Ells van ser motors de canvis –canvis de mentalitat, socials, econòmics, polítics– i si bé la vida ha portat alguns pels camins del conformisme o de l’adaptació al seu entorn –sovint per sobreviure–, aquella espurna de rebel·lia que tenien dins torna a encendre el foc de la revolta. Necessiten defensar –un cop més?, un darrer cop?– aquells drets identitaris, socials, econòmics o polítics, però també els ideals de la seva generació, i que avui són dones i homes útils per a la societat, amb criteri forjat, amb veu i vot pensats, i sobretot sense pors, potser perquè saben que per a ells el camí ja no serà molt llarg.

Es preveu que el 2030 els majors de seixanta-cinc anys representaran més d’una quarta part de la població dels països més desenvolupats i continuaran tenint –no sé si per gust o per obligació– una vida laboralment activa per fer, entre d’altres, més sostenible el finançament de les jubilacions. Com deia, les persones grans d’avui poc tenen a veure amb les d’èpoques pretèrites: numèricament tenen molt més pes, viuen més temps i en millors condicions, i per al màrqueting formen i formaran un nínxol de mercat gens menyspreable. Caldrà tenir-los en compte, no solament com a públic a conquerir, sinó també políticament, perquè ells potser tindran novament la clau dels canvis que han de venir.