Francesc Guillaumet Periodista

Des de la fallida de Lehman Brothers l’estiu del 2007 hi ha moltes coses que van començar a canviar. Una societat on fluïa la riquesa (els bancs deixaven diners a dojo tant si tenien garanties que es poguessin tornar com si no) i els edificis es construïen per centenars semblava que havia trobat la panacea de tot plegat. És evident que ara parlo, sobretot, del país que hi ha més enllà de la Farga de Moles, on ens vam creure que érem rics i que ja no tornaríem a etapes anteriors (molts anys abans també s’ho va creure l’Argentina de Perón i així li va anar). Però hi va haver un dia que el somni es va acabar. 

El daltabaix de Lehman Brothers (que havia donat hipoteques d’alt risc a gent que sabia que no podia tornar els diners ni per casualitat) va produir una sèrie de fallides en cadena. I en un món global com el nostre ens vam adonar que el somni s’havia acabat. Va arribar llavors una crisi sistèmica (de la que encara no se n’ha sortit prou) i que va canviar les regles econòmiques que havien imperat fins llavors. Deia que parlo de l’altre costat de la frontera, on es van començar a fer habituals els Bancs d’Aliments. Sí, sí, d’aliments. Perquè vam passar de demanar crèdits milionaris per comprar pisos a veure molta gent que no tenia diners ni per comprar menjar. Trist, però cert. I per això, tot i que la situació no sigui ni de bon tros la mateixa, m’han cridat l’atenció les dades de l’Enquesta de Condicions de Vida del 2018, que revela que gairebé un 13% de la població està en risc de pobresa i destaca que el 2,9% de persones que viuen al Principat (i aquesta ràtio és preocupant en una població que ronda els 77.000 habitants) no es pot permetre alimentar-se amb carn, peix o pollastre cada dos dies.

De les dades de l’enquesta hi ha molts altres ítems que criden l’atenció. I la qüestió de l’habitatge n’és una. Ja fa temps que en aquest país hi ha un debat sobre la taula sobre els preus dels lloguers (excessius en tota regla). I aquest informe no fa més que confirmar que hi ha alguna cosa que no funciona. Perquè quan el 14,5% dels habitants declaren que fan unes despeses superiors al 40% dels seus ingressos per pagar un bé de primera necessitat com és l’habitatge és evident que alguna cosa falla. A aquesta dada s’hi suma també un altre ítem preocupant, que diu que una ràtio similar de gent no té capacitat per afrontar despeses imprevistes de 950 euros quan la mitjana europea per aquest mateix concepte és del 32,6%.

Posem per cas que una família que dedica més del 40% d’ingressos a pagar la casa (un fet que ja suposa un esforç excepcional) té una avaria important al cotxe o ha d’afrontar alguna cosa a priori tant senzilla com un canvi d’oli i filtres. Com ho afrontarà? Doncs segurament sense quedar-se ni cinc, amb el risc d’anar a parar en aquell 2,9% de la població que no es pot permetre menjar carn, peix o pollastre cada dos dies o el 5,3% que no pot afrontar les despeses que suposen mantenir l’habitatge a una temperatura adequada. I això, en un país com aquest on els hiverns es caracteritzen per la seva duresa és encara més preocupant. 

De l’enquesta coneguda aquesta setmana també es desprèn que gairebé el 13% de la població es troba en risc de pobresa i això hauria de fer saltar totes les alarmes en un mercat laboral on (a diferència dels seus veïns a banda i banda de la frontera) hi ha pràcticament un atur tècnic. Amb aquest punt de partida no és estrany que l’arquebisbe d’Urgell i Copríncep, Joan-Enric Vives, alertés d’aquestes dades durant la seva visita pastoral a Canillo. Va estar encertat el Cap d’Estat en demanar al Govern que s’imposi com «una prioritat» lluitar contra la pobresa i dictamini les mesures necessàries per revertir aquesta situació.

«Estic segur que el Govern hi posarà remei i implementarà mesures per ajudar aquells que menys tenen». D’entrada, i a les portes d’unes eleccions comunals com les hi ha a finals d’any, també és un bon moment perquè els candidats i candidates a cònsols aportin propostes que puguin ajudar a fer front a una qüestió que correspon fonamentalment al Govern però que necessita també de la diagnosi dels responsables de cada Comú per ajudar l’Executiu a implementar solucions. No en va és a cada parròquia on segurament coneixen millor les situacions personals que aquesta setmana s’han donat a conèixer en forma d’enquesta i que més enllà de les xifres fredes que revela l’informe tenen noms i cognoms. 

D’entrada, i fet aquest excurs més o menys extens arran de l’Enquesta de Condicions de Vida del 2018, cal dir que Andorra és un país pròsper, punter en molts camps i referent en molts aspectes. Ara bé. Un país com aquest, amb un sector comercial d’excel·lència, un turisme de neu modèlic i una banca que ha sabut adaptar-se a les exigències internacionals, no es pot permetre unes dades com les que revela l’enquesta. Correspon al Govern, doncs, posar els mecanismes necessaris perquè en un país ric com Andorra es redueixin a zero els percentatges que alerten de gent que no es pot permetre menjar carn, peix o pollastre almenys dos dies a la setmana.