Pere Brachfield Soci director de Brachfield & Asociados Abogados

En els Estats de la Unió Europea hi ha normes legals que regulen els terminis de pagament en les operacions comercials entre empreses i penalitzen als deutors morosos, preceptes legals que són el resultat de la transposició de dues directives de Dret Europea promulgades per l’Eurocambra i el Consell de la Unió Europea. La primera va ser la Directiva 2000/35/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 29 de juny de 2000, per la qual s’estableixen mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials; la Llei 3/2004, de 29 de desembre, per la qual s’estableixen mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials (LLCM) va ser el resultat de la transposició de la Directiva 2000/35/CE. La segona va ser la Directiva 2011/7/UE del Parlament Europeu i del Consell, de 16 de febrer de 2011, per la qual s’estableixen mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials i que va substituir la Directiva 2000/35/CE. Aquesta Directiva assenyala que el termini de pagament que ha de complir el deutor, si no hagués fixat termini de pagament en el contracte, serà de trenta dies després de la data de recepció de les mercaderies. L’adaptació de la Directiva europea a Espanya es va fer a través del Reial Decret Llei 4/2013 de 22 de febrer: mesures de suport a l’emprenedor i d’estímul del creixement i de la creació d’ocupació que va efectuar diversos canvis en la LLCM. En aquesta norma es va fixar un termini de pagament de factures estàndard de 30 dies per a empreses i administracions i d’un termini màxim de 60 per a pagaments entre empreses.

L’article 4.3 de la LLCM estableix que els terminis de pagament podran ser ampliats mitjançant pacte de les parts sense que, en cap cas, es pugui acordar un termini superior a 60 dies naturals. Per consegüent, hi ha una norma imperativa que prohibeix pactar períodes de pagament més de seixanta dies des del lliurament dels béns basant-se en el principi l’autonomia de la voluntat. L’article 5 de la LLCM determina que el deutor que sigui empresa, autònom, o administració pública, si no paga el dia del venciment, de manera automàtica incorre en mora i haurà de pagar l’interès establert en el contracte o, si no l’interès fixat per la llei. A més, quan el deutor incorri en mora, la LLCM disposa que el creditor tindrà dret a cobrar del deutor una indemnització pels costos de gestió de cobrament. L’article 7 de la LLCM determina que l’interès de demora, a falta d’un expressament pactat en un contracte entre les parts, correspon a la suma del tipus d’interès de refinançament del Banc Central Europeu més 8 punts percentuals.

L’article 8, Indemnització per costos de cobrament de la LLCM dicta que quan el deutor incorri en mora, el creditor tindrà dret a cobrar del deutor una quantitat fixa de 40 euros, que s’afegirà en tot cas i sense necessitat de petició expressa al deute principal. A més, el creditor tindrà dret a reclamar al deutor una indemnització per tots els costos de cobrament degudament acreditats que hagi patit a causa de la mora d’aquest i que superin la quantitat indicada en el paràgraf anterior. El deutor no estarà obligat a pagar la indemnització establerta en l’apartat anterior quan no sigui responsable del retard en el pagament.

Gràcies a les directives europees antimorositat, en la majoria dels països que pertanyen a la UE els terminis de pagament en l’àmbit del B2B han disminuït notablement. No obstant això, quinze anys després de l’entrada en vigor de la LLCM, Espanya segueix patint un problema crònic d’impagats i de falta de respecte als terminis de pagament en les operacions comercials. En suport d’aquesta afirmació, l’any 2018 es va publicar l’11è Estudi de Gestió del Risc a Espanya elaborat per l’asseguradora Crèdit i Caució, i amb el suport acadèmic de l’IE Business School, informe que va revelar que les conseqüències negatives de la morositat afecten el 88% de les empreses i que el 27% ha patit impagats molt importants que han posat en escac la seva continuïtat.

A més, l’últim Baròmetre de Pràctiques de Pagament de 2018 difós per Crèdit i Caució va revelar que un 65% de les empreses espanyoles s’ha vist afectada de manera significativa per la morositat en els últims dotze mesos. A més, el 88% de les empreses espanyoles pateix en major o menor mesura la morositat dels seus clients. El retard en els pagaments és lleugerament més freqüent entre clients nacionals (el 89%) que de compradors estrangers (el 86%). La proporció de factures en mora se situa en el 44% del total. La diferència entre factures en mora de clients nacionals (45%) o estrangers (43%) és poc significativa. Els retards més estesos es van registrar en els sectors de construcció i béns de consum durador.

L’informe de Crèdit i Caució va evidenciar que la principal causa de la morositat dels clients nacionals és la intencionalitat del deutor d’obtenir finançament gratuït dels proveïdors en un 53% dels casos; o sigui, els morosos incompleixen l’obligació de pagament per aconseguir passiu totalment gratis durant un llarg període de temps per finançar les seves empreses. Els morosos més proterviosos confien que, després de reclamar el pagament per la via amistosa durant mesos, un elevat percentatge dels creditors desisteixi en l’intent de recobrar els seus crèdits i els condonin de facto deute. Les altres causes de la morositat són la insuficient disponibilitat de fons en un 46% dels casos, seguides per la complexitat del procediment de pagaments del deutor (29%) i les ineficiències del sistema bancari (24%).

Segons l’esmentat estudi, les conseqüències d’aquestes demores en la liquidació de les factures vençudes són negatives per a la bona marxa del tràfic mercantil, ja que, per gestionar l’impacte negatiu de la disminució del flux de caixa, el 22% de les empreses espanyoles afectades per la morositat dels seus clients ha posposat o incomplet els pagaments amb els seus propis proveïdors. El 20% dels negocis perjudicats ha perdut notables ingressos a causa dels retards en pagaments dels seus clients. Si hi ha una cosa pitjor que suportar un retard en el pagament d’una factura vençuda, és patir la pèrdua per resultar incobrable un crèdit comercial. L’informe de Crèdit i Caució va revelar que la taxa de factures incobrables se situa a Espanya en l’1,5%. Aquesta xifra per si sola no ens diu molt, però en comparació amb el nostre entorn de la UE, és lleugerament per sobre de la mitjana d’Europa Occidental (1,3%). Els comptes incobrables es van originar amb més freqüència en clients dels sectors de productes químics, construcció, béns de consum durador i serveis.

En un altre ordre de coses, l’estudi «Comportament de pagament de les empreses espanyoles» publicat l’abril de 2019 per l’empresa d’informació comercial i financera INFORMA D & B va palesar que el període mitjà de pagament (PMP) dels crèdits comercials a Espanya al primer trimestre de 2019 va superar els 90 dies per primera vegada des de finals de 2017, el que va suposar un increment de quatre dies respecte a l’any anterior. En conseqüència, aquest termini mitjà de pagament està molt per sobre dels seixanta dies que és el termini màxim de pagament que permet la norma el que suposa per a les empreses proveïdores de béns i serveis un elevat cost financer, ja que segons el citat informe d’INFORMA D & B SAU els retards en els pagaments van suposar per al conjunt del teixit empresarial un cost derivat de la mora de 1.801 milions d’euros en un sol any.