Francesc Guillaumet Periodista

Explicava dijous aquest diari que l’ambaixador d’Espanya a Andorra, Àngel Ros, prioritza l’Aeroport de la Seu per davant d’un projecte de ferrocarril presentat aquesta setmana per un jove matemàtic i que connectaria Andorra i Barcelona a través de les vies d’Alp (Cerdanya). I tot i que el del ferrocarril és un projecte que s’ha de mirar seriosament (algun dia s’ha de poder concretar en alguna cosa més que en una idea) no deixa de ser bona notícia que Àngel Ros posi l’accent en un aeroport que ja funciona i que, segons va dir, ja ha superat les proves per poder assumir el sistema d’aterratge en GPS que faran viable aterrar en condicions de poca visibilitat.

Deixant a part el tren doncs (que és una assignatura pendent i de la qual segurament se n’haurà de parlar en els propers anys), el que cal ara és posar fil a l’agulla per desencallar definitivament la qüestió de l’aeroport. Ni que només sigui per fer bona aquella frase castellana que diu «más vale pájaro en mano que ciento volando». Ara per ara el d’Andorra-la Seu té un futur esperançador per davant. I el té, sobretot, en comparació amb el de Lleida-Alguaire, que està en hores baixes després que l’operadora britànica Neilson anunciés que deixa de portar-hi esquiadors per la fallida de Thomas Cook, tot i que des del Govern en minimitzin l’afectació.

Si molt no m’erro (i em penso que no perquè algun dia en vaig parlar amb alguna autoritat) les dimensions de l’Aeroport d’Alguaire eren les idònies pel tipus d’avions que arribaven via Gran Bretanya. Aquests vols (per llargada de pista i condicions de l’aeroport) no es podien fer des d’Andorra-la Seu i pel que sembla ara podrien tornar a Tolosa de Llenguadoc, que és des d’on es feien abans que obrís l’aeroport lleidatà. 

Deia que el d’Andorra-la Seu té un futur esperançador per endavant. Espero, francament, que sigui molt més esperançador que el de Lleida-Alguaire, que va camí de convertir-se en un pàrquing d’avions (una companyia Noruega ja hi ha aparca les seves aeronaus per poder-les reparar) i en una escola de vol de diverses companyies que aprofiten la poca activitat que hi ha en aquestes pistes per formar els seus pilots. Per tant, el d’aquestes terres es pot convertir en una infraestructura que pot donar servei als viatgers i a les necessitats comercials del país.

És una llàstima que l’Aeroport d’Alguaire, que hagués pogut servir de complement de vols de més envergadura per Andorra, no acabi d’aixecar el vol. Sempre s’havia dit que aquesta havia de ser una infraestructura destinada a l’exportació però ni s’hi exporta ni s’hi pot fer gran cosa més que anar i tornar de les Balears durant tot l’any. Però amb Alguaire amortitzat (per ara) com a aeroport comercial el d’Andorra-la Seu sí que té unes possibilitats davant que el converteixin en referent. Perquè així sigui, és evident, cal la validació definitiva del sistema de GPS per poder aterrar en condicions climatològiques adverses. És cert que l’Administració no s’ha caracteritzat per la seva diligència en aquesta qüestió.

L’expresident Rajoy ja n’havia parlat fa anys amb l’excap de Govern Martí i Pedro Sánchez va fer tres quarts del mateix. I encara que el Ministre de Foment, José Luís Ábalos, va refredar les expectatives durant la passada Trobada d’Empresaris al Pirineu sembla que ara la cosa podria tirar endavant definitivament. I és bo que així sigui perquè a l’altra banda de la frontera de la Farga de Moles hi ha un país que necessita dels vols comercials per poder tenir una sortida al món via aèria. Ho ha dit diverses vegades la Cambra de Comerç, que ha parlat de la imperiosa necessitat de «desenclavar» Andorra.

Si aquest aeroport comença a funcionar a ple rendiment, doncs, ja no caldria explorar el projecte de construir un aeroport en sòl andorrà, tal com han platejat diversos actors socials. I és que és evident que tot i que es tracta d’un altre país no té sentit l’existència de dos aeroports a tant pocs quilòmetres. No el té, insisteixo, si el de la Seu comença a funcionar a ple rendiment i dona el servei que tothom espera que doni. Si no fos així és evident que tindria tota la lògica que Andorra tirés pel dret i construís el seu propi aeroport dins de les seves fronteres. Ara per ara, però, sembla que pel que va dir l’ambaixador Àngel Ros aviat es podria desencallar tot plegat, de manera que ja es podria posar fil a l’agulla perquè l’Aeroport d’Andorra-la Seu pugui aixecar el vol.

Desvetllada aquesta incògnita (talment com si d’una equació es tractés) ja es podria començar a parlar de ferrocarril, que una cosa no treu l’altra. De totes maneres potser hauria de ser el Govern qui s’encarregués d’explorar totes les possibilitats que hi hauria, ja fos amb el projecte presentat aquesta setmana passada pel matemàtic Sebastià Mijares, o amb d’altres que s’hagin pogut posar sobre la taula. I sempre comptant també amb l’opinió dels sectors productius del país perquè d’alguna manera seran els més beneficiats d’una hipotètica connexió del Principat amb ferrocarril a banda i banda de la frontera.

D’altra banda, també caldria tenir en compte quines opcions serien les més adequades per la pròpia geografia del terreny, per la reducció al màxim de l’impacte visual que les vies podrien generar i per garantir la menor afectació possible al paisatge d’aquestes valls. Temps hi haurà doncs per posar la qüestió sobre la taula i abordar-la de manera seriosa però ara per ara, com diu la dita, que «el llegir no ens faci perdre l’escriure». I per tant, és prioritari solucionar primer el tema de l’aeroport per embrancar-se després en una altra iniciativa prioritària pel territori.