La realitat atrapa la ficció
Sovint diuen que la realitat supera la ficció. Això és cert. En moltes ocasions, els fets verídics que tenen lloc en el nostre dia a dia arriben a superar les mil i una peripècies que es poden veure constantment en les produccions i obres no reals. Pot ser que arribem a viure fets tan inversemblants que ni nosaltres mateixos ens arribem a creure que veritablement estan succeint. D’aquí l’expressió si no ho veig, no m’ho crec. Però anem una mica més enllà. La realitat global que vivim avui dia supera la ficció que podem veure en moltes pel·lícules i textos de l’actualitat?
Doncs bé, si ens fixem en obres d’ara potser no. Els avenços tecnològics i la realitat virtual han fet que els mons que es creen en gran part dels films i jocs de ficció siguin —per ara— difícils d’assolir. Però, i si anem una mica més enrere? Llavors potser sí que comprovarem que la realitat ha arribat a superar (o almenys, atrapar) la ficció. Estic segura que molts de vosaltres heu mantingut en alguna ocasió una conversa d’aquelles amb els vostres avis o tiets de certa edat en les quals la paraula temps i l’expressió «com canvien les coses» han tingut un gran protagonisme.
Recordo amb nostàlgia les paraules de la meva àvia dient que ella mai s’hauria imaginat que dues persones que estan a l’altra punta del món es podrien arribar a comunicar prement només un botó.
I encara menys que es podrien veure en directe a través d’una cosa anomenada smartphone. El que avui dia veiem com un aparell totalment indispensable i fonamental per al nostre dia a dia, només té 46 anys. Encara que no ho creiem, fa 50 anys aquest element que s’ha convertit en una extensió més de la nostra mà, no existia. Tampoc cal dir que els primers mòbils no tenien res a veure amb els actuals. Com han canviat les coses... I el que ens queda per veure! I no veure...
El més curiós de tot plegat és que gran part d’aquests avenços que avui dia no ens sorprenen i formen part de la nostra quotidianitat no són més que idees i fets que s’han extret d’antigues obres de ficció. Un exemple, els escàners corporals que ara són tan habituals en els aeroports dels Estats Units i que estan començant a agafar força en altres plataformes d’arreu del món no deixen de ser una realitat extreta del film Total Recall, que data del 1990. Així com l’ús dels escàners de retina o dactilars i la publicitat dirigida. Avui dia són una realitat, però fa pocs anys eren part de la ficció d’obres com Minority Report, un film que es basa en un curt de l’any 1956.
Un altre exemple és el llargmetratge 2001: A Space Odyssey.
La pel·lícula està carregada d’elements que ara ens resulten familiars: ordinadors parlants (tot i que els nostres no són tan interactius com HAL), llibres electrònics, estacions espacials, transbordadors... O una cosa tan senzilla com la targeta de crèdit. Avui dia ni ens parem a pensar en la possibilitat de no tenir aquest estri, però la veritat és que tot just complirà 70 anys. Ara bé, en la novel·la Looking Backward (de 1888) l’autor ja descrivia una forma de pagar a través d’una targeta que permetia als ciutadans consumir el seu crèdit sense necessitat d’emprar diners impresos. I com aquest, molts altres exemples...