Omar el Bachiri Psicòleg clínic

El dol és una etapa de la vida per la qual tots passem. Ja sigui per la pèrdua d’un ser estimat, per la pèrdua d’una feina, d’un animal de companyia o per l’abandó de la parella. No importa el motiu, el procés és el mateix en tots els casos. És un sentiment d’indefensió. Estàs veient que no pots fer res per canviar el resultat. Aquest procés et pot destruir, si no l’afrontes de la manera adequada. Abans de tot, has d’acceptar que si estàs viu vol dir que tard o d’hora moriràs. És una realitat i no hi pots fer res. A partir d’aquí segons les teves creences, cultura i experiències personals, t’afectarà d’una forma o d’una altra. Sent conscient d’aquesta realitat, t’estalviaràs molts mal de caps i viuràs més en el present. La vida ens ho està recordant diàriament. Naixem sols i morim sols. Cada dia neix i mor gent. Doncs el dol és el procés de separació. En aquest cas en particular, t’adones que mai més tornaràs a veure al teu ser estimat. Si la relació ha estat l’adequada, no serà tan dolorós. Amb això vull dir que s’ha de diferenciar entre estar amb algú per voluntat pròpia o per necessitat. Segons el motiu, tindrem una sensació o una altra. En la primera opció parlem d’amor, has escollit estar amb ell perquè t’agradava la seva forma de tractar-te. En canvi, en la segona, estaves amb ell per alguna mancança, ja sigui emocional o material. Quan es la segona opció, el dol es fa més difícil de superar. En aquest article em centraré en la primera opció. 

Aquest procés es compon de cinc fases: Negació, Ira, Negociació, Depressió, Acceptació (Ninda). La depressió és la variable independent perquè si la negociació fa efecte, es passa directament a l’acceptació. És important ser conscient d’aquestes fases, per a no espantar-se quan arribin. Ho passaràs molt malament, no entendràs què t’està passant i segurament et qüestionaràs el sentit de la vida. Et preguntaràs per a què venim al món si al final, hem de morir. Anímicament estaràs anant d’un extrem a l’altre. Hi haurà dies on estaràs com si res i haurà uns altres on no podràs parar de plorar. Però tranquil/a, aquest procés dura uns sis mesos. És el temps necessari per a adaptar-se a la teva nova situació. No ha d’interferir-se amb medicació. S’han de deixar fluir aquests sentiments perquè enfortiran la teva personalitat. Adquiriràs eines i estratègies per a afrontar futures situacions delicades. També augmentaràs el teu llindar del dolor emocional. Tan important per a gestionar la frustració. A banda d’això,  dir que entrem en el dol per una raó, tenim motius per a estar tristos. Ara, si transcorregut aquest temps, el teu estat d’anim no millora, demana ajuda professional. Ves al psicòleg. En aquest cas, potser, si que faràs ús de la medicació, perquè el motiu ja és diferent. És possible que no sàpigues viure sense aquest ser estimat. T’has fet dependent emocionalment.

Com he dit abans, la primera fase és la negació: no et creus el que t’està passant. Et resignes a acceptar-ho. No pot ser que t’hagi passat a tu. Si ets bona persona i no fas mal a ningú. Desprès arriba la fase de la ira: estàs enfadat amb el món. No és just i ningú et comprèn. Et trobes perdut, res té sentit. Et sents culpable i penses «si hagués fet això o allò, podria haver-ho evitat». El teu cap no deixa de donar voltes a l’assumpte. Seguidament, entres en la tercera fase. La negociació: deixes volar la imaginació. Vols pactar amb qui sigui perquè la situació torni a ser la d’abans. Estàs disposat a fer qualsevol sacrifici. Aquí és on entres en la fase de la depressió:  estàs veient que les teves supliques no fan efecte, te n’adones que has de fer front a la teva nova realitat. T’enfonses, el teu món ha canviat i tens por de tornar a començar. Trobes a faltar la teva vida anterior. Seguidament arriba l’última fase. L’acceptació: has superat l’estat depressiu i fas front a la teva nova realitat. Ets conscient que no el tornaràs a veure mai més.

Ara que ja saps el que t’espera quan perdis al teu ser estimat, no deixis passar una sola ocasió per demostrar-li quant l’estimes o l’aprecies. Fes la prova i imagina’t com seria la teva vida sense aquesta persona que tant t’importa. Fes igual amb el teu lloc de treball o mascota. No esperis a perdre-ho per a recordar els bons moments. Crea’ls. Surt a passejar, parlar durant hores, discuteix si fa falta. No has de pensar igual. Això és el que trobaràs a faltar quan ja no hi sigui. Tingues present que després d’una sensació arriba una emoció però aquesta es condicionada. Com he dit abans, dependrà de les teves creences. Vull que entenguis que les pots canviar. Moltes vegades veus gent plorant i quan t’apropes, te n’adones que ploren de tan riure. A partir d’ara quan et vingui a la ment el record del teu ser estimat, en comptes de plorar o estar trist, intenta somriure i dona-li les gràcies al teu cervell per haver-lo portat a tu. 

Estàs alegre per haver pensat en ell. No trist perquè no està amb tu. La millor forma d’enfrontar aquestes etapes és sent conscients de les emocions que estem sentint. És molt important identificar-les i entendre-les perquè són fruit de les sensacions. L’emoció és dual. És bona o dolenta. Segons l’interpretis, així et condicionarà. Totes tenen la seva funció. Ja sigui la tristesa, la ira, la por, la sorpresa, l’alegria o el fàstic. Et calmaran o t’excitaran. Si tot i així no ho pots superar, practica la tècnica de la cadira buida. Agafes una cadira i la poses davant teu. Imagina que tens el teu ser estimat assegut en ella i parla amb ell. Expressa el teus sentiments i explica com et sents i què faràs per a superar-ho. Ho has de fer cada dia, et servirà de motivació per fer front a la teva realitat. Arribarà un punt que ho trobaràs tant ridícul que ho deixaràs de fer però ja et sentiràs millor i amb la força necessària per continuar sense ell.