Francesc Guillaumet Periodista

Catalunya ha viscut una setmana d’alt voltatge arran de la sentència que condemna a dotze homes i dones de pau que el 2017 van convocar un referèndum (unilateral, sí) però en definitiva una consulta que consistia a posar les urnes. Fa just una setmana transcendia, doncs, la resolució del Tribunal Suprem i no tardaven a proliferar per tot el país les manifestacions de protesta. Ja de nit van començar els aldarulls que han copat portades i s’han anat estenent de forma preocupant per les principals ciutats catalanes deixant imatges que no s’haurien d’haver produït mai.

Però anem a pams. El que ha passat amb la sentència és només la conseqüència de la negativa a fer política que s’ha instal·lat des de fa molts anys a la política espanyola. De la negativa a fer política i de l’absència de líders capaços de pactar alguna cosa que pugui disgustar a la seva parròquia. És trist. I ho és des del punt de vista que a la història hi ha hagut grans polítics. Adolfo Suárez, Josep Tarradellas, Santiago Carrillo, Jordi Pujol (parlo de la seva capacitat política i no dels diners de la deixa), Miquel Roca o Miguel Herrero de Miñón. Era gent capaç de parlar i de teixir grans acords amb persones que representaven exactament el contrari del que ells defensaven. Però des de fa anys estem en la pantalla de l’absència de política. Mariano Rajoy va recórrer contra l’Estatut de Catalunya votat per la ciutadania (tot i que al Congrés ja li havien passat el ribot) i el Tribunal Constitucional hi va acabar de fer la resta. La situació arriba fins i tot a l’absurd quan es van escapçar articles que són perfectament constitucionals en altres estatuts d’autonomia de l’Estat espanyol. Després va optar per derivar la qüestió catalana als jutjats.

L’absència de grans polítics i de política, a més, ha arribat en un moment en què Catalunya ja no planteja un Estatut, sinó ser Estat, que és molt diferent. Una demanda d’aquestes característiques (perfectament legítima si la ciutadania ho avala) vol de gent que tingui molta mà esquerra i que sigui capaç de teixir aliances que facin possible que tot plegat arribi a bon port. És en aquest context que el Govern de Carles Puigdemont va plantejar un referèndum. L’Estat s’hi va negar en rodó però Catalunya va tirar pel dret i el va fer igual. El resultat ja és conegut. Fortes càrregues policials que ni amb tres mesos de judici ha quedat clar qui va ordenar, i mig Govern a l’exili i l’altre mig a la presó.

Ara, amb una condemna per sedició i malversació a nou dels consellers i conselleres d’aquell govern, les protestes no han tardat a arribar. En honor a la veritat s’ha de dir que les manifestacions de rebuig a la sentència han estat multitudinàries i espectaculars. Les Marxes de la Llibertat que van confluir divendres a Barcelona van deixar imatges espectaculars. A Lleida la manifestació també va ser històrica. 50.000 persones segons l’organització i 30.000 segons la Guàrdia Urbana es van passejar pels principals carrers de la ciutat acompanyats de 150 tractors arribats de diversos punts de les comarques de Ponent. La indignació (pacífica) per la sentència, doncs, ha estat gegantina i així s’ha de reconèixer. En paral·lel, des del mateix dilluns a la nit hi ha hagut aldarulls a les principals ciutats de Catalunya. I quan passa això només s’ha de fer una cosa: condemnar aquestes accions violentes sense cap mena de pal·liatius. Aquesta gent (molt jove en alguns casos) no representa en cap cas el moviment sobiranista, que sempre s’ha manifestat de forma cívica i pacífica. Ho ha demostrat cada 11 de setembre des de l’any 2012 amb concentracions multitudinàries que han acabat sense ni un paper a terra.

Caldrà veure en els propers dies cap on deriva tot plegat i si això dura més o no. Però el realment important passa per l’endemà del 10 de novembre. Què passarà després de les eleccions? Pedro Sánchez (si aconsegueix governar) començarà a fer política o derivarà el conflicte una altra vegada als jutjats com va fer el seu antecessor en el càrrec? S’atrevirà el nou inquilí de la Moncloa a obrir una negociació amb tota regla amb la Generalitat per arreglar una situació que també afecta negativament a Espanya i a la seva imatge internacional o tornarà a amagar el cap sota l’ala? És evident que qui tingui la responsabilitat de governar després d’aquestes eleccions tindrà una oportunitat d’or per abordar el plet que planteja Catalunya. És una demanda, a més, que països de llarga tradició democràtica com Gran Bretanya o el Canadà han resolt votant. A més, en els referèndums que s’han fet a Escòcia i el Quebec sempre ha guanyat el no a la independència (en el darrer del Quebec pels pèls). Per tant, tanta por fa que la gent voti? Per què no hi ha cap Govern d’Espanya que sigui capaç d’abordar aquesta situació com va fer David Cameron al seu moment amb Escòcia quan l’Scotish National Party (SNP) d’Alex Salmond va guanyar les eleccions amb el 44% dels vots? Vist des de fora no sembla tan difícil. Al capdavall només es tracta de deixar que la ciutadania posi la papereta en una urna i respectar els resultats que en surtin. I el que és més important: desterrar per sempre més la possibilitat que uns polítics que hagin donat veu a la gent i que s’han distingit per la seva trajectòria cívica siguin condemnats a llargues (i injustes) penes de presó.