La facturació electrònica a Europa (segona part)
Cal tenir en compte que, amb la missió de salvar la divergència entre legislacions dels diferents estats membres i l’existència de certes llacunes no regulades per la normativa comunitària, es va aprovar la Directiva 2010/45/UE del Consell, de 13 de juliol de 2010, per la qual es modifica la Directiva 2006/112/CE relativa al sistema comú de l’impost sobre el valor afegit, pel que fa a les normes de facturació, que va haver de traslladar l’ordenament jurídic intern dels estats membres abans de l’1/01/2013.
Els objectius de la Directiva 2010/45/UE (Directiva europea de facturació) són els d’aconseguir la simplificació, modernització i harmonització de les normes de facturació de l’IVA, ja que el legislador europeu va ser conscient que aquestes fites no podien ser aconseguides de manera suficient pels Estats membres i, per tant, podien assolir-se millor a nivell de la Unió Europea; així que com aquesta pot adoptar mesures, d’acord amb el principi de subsidiarietat consagrat en l’article 5 del Tractat, es va aprovar la Directiva 2010/45/UE de conformitat amb el principi de proporcionalitat enunciat en aquest article, per a modificar la Directiva europea de l’IVA pel que fa a les normes de facturació.
Consegüentment, la Directiva 2010/45/UE del Consell persegueix tres objectius bàsics: primer, assegurar la igualtat en el tractament de les factures en paper i les factures electròniques per tal de potenciar la facturació electrònica i lluitar amb el frau; segon, garantir a les empreses una seguretat jurídica definint unes regles de territorialitat destinades a designar l’Estat membre les regles de facturació s’han d’aplicar, i tercer, reforçar el funcionament de l’IVA en el mercat interior comunitari simplificant i uniformitzant les regles de facturació i l’Impost sobre el valor afegit.
Des de el meu punt de vista, un dels nous preceptes que ha implantat la Directiva europea de facturació és el d’imposar el principi d’igualtat de tractament de les factures en paper i les factures electròniques i instaura per a tot expedidor o destinatari d’una factura, l’obligació d’assegurar l’autenticitat del seu origen, la integritat del seu contingut i la seva llegibilitat des del moment de la seva emissió fins al final del seu període de conservació. Aquesta obligació ja existia en la Directiva 2006/112/CE (Directiva europea de l’IVA), però només per a les factures electròniques; així doncs, a partir de l’entrada en vigor de la Directiva de facturació també s’aplica a les factures en paper.
De manera que, els canvis introduïts per la Directiva 2010/45 / UE van suposar una flexibilització per a les empreses a l’hora d’utilitzar les factures electròniques. En particular cal assenyalar que amb la nova redacció de l’article 233 s’intenta trobar un equilibri entre les pretensions del bloc d’estats membres que advocaven per donar el mateix tractament a la factura electrònica i la factura en paper i que volien eliminar qualsevol restricció imposada a la facturació electrònica i les aspiracions del bloc d’estats membres que volen mantenir garanties addicionals en matèria de facturació electrònica.
Per aquest motiu el legislador europeu va modificar i ampliar l’apartat 2 de l’article 233, que manté com a exemples de tecnologies que garanteixen l’autenticitat de l’origen i la integritat del contingut d’una factura electrònica els sistemes de signatura electrònica avançada basada en un certificat reconegut i l’intercanvi electrònic de dades (sistema EDI) com a exemples de tecnologia que poden utilitzar els subjectes passius per garantir l’autenticitat, la integritat i la llegibilitat de les factures electròniques, encara que la Directiva europea no els exigeix obligatòriament.
Per tant, els subjectes passius no estaran obligats a utilitzar aquests sistemes i podran utilitzar altres sense que sigui ja necessària aprovació prèvia per l’Estat membre (com exigia l’antiga redacció de la Directiva 2006/112/CE de l’IVA). Ara bé, en alguns estats membres de la UE dels subjectes passius se sentiran més segurs (i fins i tot còmodes) davant de possibles comprovacions de les autoritats de l’Administració tributària si utilitzen aquests sistemes descrits en l’article 233. No obstant això, el subjecte passiu que hagi vingut utilitzant un mètode o un sistema de garantia per a les factures que expedeixi o emmagatzemi el pot modificar durant el període de conservació, a conseqüència de l’aparició d’altres tecnologies.
Pel que fa a la nova redacció de l’article 217 que defineix simplement a la factura electrònica com aquella que conté la informació requerida per la Directiva i que ha estat expedida i rebuda en format electrònic, cal tenir present que no tota factura creada de forma electrònica tindrà la consideració de factura electrònica. A més, caldrà que la transmissió de la mateixa es realitzi també per mitjans electrònics. Una factura generada electrònicament, per exemple, en un PDF, impresa en paper i enviada per mitjans no electrònics, no tindrà aquesta consideració. No obstant això, la norma no aclareix si una factura en paper escanejada i enviada electrònicament té la consideració de factura electrònica o si, per contra, en aquests supòsits s’ha d’exigir que la generació inicial de la mateixa s’hagi produït també de forma electrònica.
Al mateix temps, la modificació donada per la Directiva 2010/45 / UE a l’article 217 sumada a la redacció de l’article 218 (que no va experimentar cap canvi) projecten la impressió que l’actual text normatiu de la Directiva 2006/112 / CE menys rigorós en la seva definició de factura electrònica i, aparentment, una factura podrà ser electrònica sempre que hagi estat expedida i rebuda en format electrònic i que els Estats membres acceptaran com a factura qualsevol document en forma electrònica que compleixi les condicions determinades pel capítol 3 de la Directiva 2006/112/CE, raó per la qual les autoritats tributàries dels Estats membres poden ser més tolerants respecte a què es garanteixi l’autenticitat i integritat de les factures electròniques. Res més lluny de la realitat, ja que com assenyala l’apartat 1 de l’article 233: «S’ha de garantir l’autenticitat de l’origen, la integritat del contingut i la llegibilitat d’una factura, sigui en paper o en format electrònic, des del moment de la seva expedició fins al final del període de conservació de la factura».
Això sí, l’article 233 concedeix flexibilitat per escollir els mecanismes que es puguin emprar, ja que cada subjecte passiu determinarà la manera de garantir l’autenticitat de l’origen, la integritat del contingut i la llegibilitat de les factures; per exemple, podrà realitzar-se mitjançant controls de gestió que creïn una pista d’auditoria fiable entre la factura i el lliurament de béns o la prestació de serveis.
Quan les definicions dels sintagmes nominals «autenticitat de l’origen» i «integritat del contingut», el mateix article 233 preceptua que s’entén per «autenticitat de l’origen» la garantia de la identitat del proveïdor dels béns o del prestador dels serveis o l’emissor de la factura i s’entendrà per «integritat del contingut» que el contingut requerit d’acord amb el que disposa la present Directiva no ha estat modificat.
En un altre ordre de coses, la Directiva 2010/45/UE va suprimir l’article 234 que disposava el següent: «Els Estats membres no podran imposar als subjectes passius que lliurin béns o prestin serveis en el seu territori cap altra obligació o formalitat relativa a la utilització d’un sistema de transmissió o de posada a disposició de factures per mitjans electrònics».
Ara bé, un punt que brilla per la seva absència en el text consolidat de la Directiva 2006/112/CE és el procediment d’acceptació d’una factura electrònica pel seu destinatari i el procés que pot implementar per rebutjar una factura electrònica quan no estigui d’acord amb el seu contingut.