Una altra volta per Madrid
Ja vaig parlar-vos en un dels meus anteriors articles de la celebració dels 350 anys de Rembrandt i el Segle d’Or i com ja us vaig dir que faria em vaig escapar a Madrid per veure l’exposició temporal del Museu del Prado: «Velázquez, Rembrandt, Vermeer. Mirades afins», un ambiciós projecte en el qual també va col·laborar el Rijksmuseum d’Amsterdam, amb la finalitat de destacar la figura de Rembrandt en la seva efemèride. Per descomptat, la mostra era una meravella tant per la seva qualitat com per la seva varietat. Em va agradar molt. Tot i que no és d’estranyar ja que la pintura del Barroc és de les meves preferides. La sortida va ser curta, només un dia, però vaig poder veure i fer algunes altres coses.
Al migdia, per descomptat, vaig menjar cocido madrileño acompanyat d’un bon vi negre, amb uns bitxos picants i unes verduretes com a entrant, després la sopa de fideus, la carn (gallina, xoriço, botifarra, cansalada ibèrica, os de pernil i uns saborosos ossos de canya) i els cigrons, i per acabar, unes postres casolans. La veritat és que feia molt que no ho menjava i vaig gaudir molt. Aquest és un dels àpats de la meva infantesa que la meva mare, per descomptat madrilenya, ens feia a casa amb freqüència.
De camí al restaurant em van sorprendre totes les cites literàries clàssiques de la literatura espanyola que es troben col·locades amb lletres metàl·liques daurades per certs carrers de Madrid. Des de Bécquer, passant per Zorrilla, José de Espronceda o Quevedo fins arribar a Benito Pérez Galdós o Miguel de Unamuno i vaig recordar totes les que es van pintar als passos de vianants a Andorra per a la celebració de la Setmana de la Diversitat cultural, que encara hi són.
Abans de dinar, vaig anar a xafardejar a un mercat de llibres antics que hi havia prop del Museu del Prado. La veritat és que busco fa ja uns anys un parell de títols clàssics de comèdies llatines que no aconsegueixo trobar, però, jo crec que això ja s’ha convertit en un pretext per anar-hi, perquè m’encanta ensumar entre munts de llibres i sentir l’olor del paper vell.
Ja després de dinar vaig decidir anar a visitar la Basílica del Valle de los Caídos. Ja fa temps que volia fer-ho ja que es parlava tant de treure a Franco d’allà. La meva opinió sobre aquesta decisió no és important, però volia veure la tomba del dictador abans que la traguessin d’allà. Així vaig poder veure, davant l’altar, la tomba del fundador de la falange espanyola Jose Antonio Primo de Rivera i, darrere, la de Franco. El que no vaig poder veure és on es troben les tombes de les milers de persones mortes lluitant durant la guerra.
Em va sorprendre molt la construcció realitzada dins de la roca. La veritat, jo que només havia sentit parlar d’aquest monument m’esperava una altra cosa. I, realment, és una meravella arquitectònica. La construcció va ser gairebé sufragada amb els fons sobrants de l’anomenada «subscripció nacional», és a dir, amb les aportacions materials voluntàries fetes per finançar al «bàndol nacional» durant la guerra.
Val la pena visitar-lo!