El gol del minut 63
A principis dels anys noranta a Balaguer es feia un Campus de Bàsquet cada estiu. El Jaume Roigés (Roy pels amics i molt conegut a Andorra) era un dels entrenadors que participava en aquesta escola a la que vam assistir molts dels que hem gaudit d’aquest esport a la nostra joventut. I tot i que no recordo si va ser el Roy o algun altre dels bons entrenadors que havien passat per aquest Campus, el que sí sé és que ens van recomanar una pel·lícula. Es titulava Husiers. Más que ídolos. Estava protagonitzada per Gene Hackman i Dennis Hooper i explicava la història d’un equip de bàsquet de l’escola d’un petit poble de l’Amèrica més rural que va acabar guanyant el campionat escolar dels Estats Units.
El film encara el guardo en format VHS i és totalment recomanable per adonar-se de l’esperit de superació que hauria de tenir qualsevol equip, organització o empresa. I si recordo aquesta pel·lícula és precisament perquè dissabte em va venir a la memòria al llegir el tuit de l’exministre Jordi Cinca arran de la victòria d’Andorra davant la selecció de Moldàvia: «Per un país tant petit com el nostre cada victòria en un esport tan planetari és un èxit enorme i molt meritori. Felicitats!!»
Parlava de Husiers i em recordo de la paciència que tenia l’entrenador que el director de l’escola havia fitxat per apostar pel seu equip de bàsquet en un petit poble on aquesta era la principal distracció que hi havia. L’entrenador havia de lidiar cada dia amb tots els veïns. Com acostuma a passar en una disciplina, la de l’esport, on tothom hi entén i té quelcom a dir. D’històries on equips de dimensió modesta han aconseguit gestes importants n’hi ha moltes. Començava aquest article parlant del Campus de Bàsquet de Balaguer i continuo parlant del meu poble per avançar en el contingut d’aquest article.
L’estiu del 2000 el Futbol Club Balaguer (que ara juga a la mateixa categoria que l’Andorra) havia complert diverses temporades a Tercera Divisió. De fet havia quedat primer més d’una vegada i havia arribat a jugar la promoció d’ascens a Segona B amb el Vilar-real, un equip entrenat llavors per Benito Floro i que va fer una progressió fulgurant que el va portar aviat a Primera Divisió. Doncs bé. Deia que l’estiu del 2000 el Balaguer passava per una de les etapes més fructíferes que ha tingut l’equip de la capital de la Noguera, fins al punt que va arribar a la final de la Copa Catalunya.
En un partit històric al Camp d’Esports de Lleida, la formació de l’antiga capital del Comtat d’Urgell vencia ni més ni menys que al Barça entrenat llavors per Carles Reixach. Aquell equip blaugrana (d’altra banda el referent de la majoria d’aficionats del Balaguer) jugava amb gent de la talla d’Ivan de la Peña o Luís Enrique, per posar només dos noms de referència. Però el Balaguer capitanejat per Juanjo Tenorio va aconseguir revertir els pronòstics i va guanyar la final, una gesta que encara està ben present entre tots els aficionats a un equip que enguany les passa magres per continuar a la categoria.
D’equips que s’han imposat, contrapronòstic, a altres formacions molt més potents en trobaríem molts. D’exemples, també. Només cal recordar les dos temporades seguides que el Tenerife entrenat per Jorge Valdano va aconseguir guanyar al Real Madrid a la darrera jornada facilitant així que el Barça del Dream Team, aquell equip de somni entrenat per Johan Cruyff, sumés dos lligues consecutives en una etapa que pels culers sempre quedarà gravada a la nostra ment. Aquells partits, pels qui els recordi, eren dels que creaven afició. Sovint als darrers minuts. Amb el Barça jugant també els seus respectius partits o esperant al peu del Camp Nou el resultat del Tenerife-Real Madrid amb els tradicionals transistors que van precedir als mòbils de darrera generació. Eren partits per crear afició. D’aquells que fan vibrar els seguidors i perviuen als llars aliens al pas de temps.
Però tornant a Andorra, la gesta de divendres va ser molt important. L’equip del Principat va guanyar el seu tercer partit a la història i ho va fer en la classificació per l’Eurocopa. Qui sap què donarà de si la fase de grups d’ara endavant. El que sí que és evident és que Andorra ha donat una importantíssima victòria als seus seguidors i que encara amb la moral ben alta la resta de la convocatòria. I ho fa, a més, en un moment en què el principal equip del Principat també afronta una de les perspectives més apassionants de la seva història després que Gerard Piqué s’hagi convertit en el propietari de l’FC Andorra. Qui sap si un equip i l’altre escriuran les fites més importants del futbol andorrà. Tot està per fer i tot és possible, que dia Martí Pol. Però mentrestant els seguidors podran continuar recordant amb satisfacció aquell minut 63 on Marc Vales va fer aixecar de la cadira milers d’andorrans (i d’altres que no ho som però que també vibrem amb les victòries dels equips del Principat).