Francesc Guillaumet Periodista

Per raons personals que no venen al cas divendres passat a la tarda agafava el metro a Vall d’Hebron en direcció a l’Estació de Sants. A mig camí ja no s’hi cabia. Una munió de gent amb pancartes em recordava que l’entitat Fridays for Future havia convocat manifestacions a tot el món per exigir polítiques actives que ajudin a frenar les conseqüències del canvi climàtic. Aquella tarda al metro hi vaig veure de tot. Pares, padrins i nets. Gent de totes les edats que va pujar i baixar a l’estació pertinent per assistir a la manifestació i que mostraven la més sincera preocupació pel planeta. Vaig recordar, també, que en això Andorra va ser un referent perquè deu ser de les poques constitucions europees (qui sap si del món) que verbalitza sobre el paper l’obligació de deixar una natura i un medi ambient millors a les noves generacions.

Deia que divendres el metro anava ple. De tornada cap a Lleida vaig aprofitar per fer un cop d’ull a la premsa i la gran majoria obria les seves edicions digitals amb les concentracions que s’anaven succeint per tot el món. A l’arribar al diari em vaig adonar que Lleida tampoc se n’havia quedat al marge. I és que aquell divendres van ser molts els col·legis i instituts que es van sumar a la iniciativa demostrant la preocupació per un planeta amb uns recursos finits i un medi ambient en perill pels excessos (sobretot i en gran mesura) del primer món. A la canalització del riu Segre, per qui la conegui, també es podia llegir un missatge format pels propis alumnes participants amb un lema prou eloqüent: SOS Clima. I és que és evident que si la classe política mundial no posa fil a l’agulla no hi haurà manera de redreçar aquesta situació. O el que és més preocupant. Quan es vulgui fer ja no hi serem a temps.

Qui més qui menys recordarà (ja ho havia escrit en algun altre article en aquest diari) que l’exvicepresident dels Estats Units, Al Gore, ja va alertar fa uns anys de l’emergència de la situació. El seu documental Una veritat incòmoda, que li va valer el Premi Nobel de la Pau, ja alertava que si no es feia alguna cosa al respecte pintaven bastos. Alguns (la majoria) van girar la vista cap un altre costat. I quan parlo d’alguns em refereixo als polítics i poders públics mundials que poden fer alguna cosa al respecte. Altres, simplement es van limitar a aplaudir Al Gore i dedicar-li bones paraules sense anar més enllà. Però el que és evident és que qui va ser vicepresident del país més poderós del món amb Bill Clinton tenia més raó que un sant. No deixa de ser destacable que Al Gore fos el candidat més votat a les eleccions que van donar la victòria a George W. Bush. De fet, va treure un o dos milions de vots més que el seu rival encara que la Llei Electoral dels Estats Units (que dictamina que el candidat que guanya a un Estat s’emporta tots els vots electorals que hi ha en joc) va fer guanyador Bush. Tot i això tothom recordarà que el resultat es va decidir per uns pocs vots a Florida, que després de diversos recomptes paral·lels van acabar reafirmant la victòria de Bush.
No deixa de ser significatiu que fos un exvicepresident dels Estats Units qui alertés sobre l’emergència climàtica. I més quan l’actual inquilí de la Casa Blanca, Donald Trump, mostra per ara un respecte escàs per aquesta qüestió. Tot i això, no estaria de més tornar a repassar el que deia Al Gore en aquell documental. De fet, hauria de ser d’obligada visualització pels líders del G-7 i pels mandataris dels països que poden tenir molt a dir en revertir la situació a la que ens aboca tants anys (potser segles) de descuit pel  nostre entorn natural. Sigui com sigui en aquest cas ha estat la ciutadania la que ha començat a moure la consciència. I ja sigui gràcies a la globalització o a les xarxes socials s’ha aconseguit que aquest moviment vagi agafant volada a nivell mundial. La reclamació, doncs, va de baix a dalt i en definitiva és ara la ciutadania la que ha empoderat el seu discurs per exigir als qui manen que facin alguna cosa pel medi ambient abans que sigui massa tard. Si és així (si les veus que van sortir divendres passat al carrer s’escolten) tots hi sortirem guanyant. 

De totes les imatges que es van veure divendres passat arreu del món en destaca també la implicació de milers de joves. Això vol dir que la consciència climàtica també ha guanyat les noves generacions, aquelles a les que la constitució d’Andorra es refereix explícitament a l’hora de garantir la conservació del medi ambient. Des d’aquest punt de vista la cursa que comença a partir d’ara té el futur guanyat. I això ja és una garantia que poc a poc comenci a canviar una realitat que com va dir Al Gore és «una realitat incòmoda». I és precisament aquí quan em recordo de les paraules que ens va dir fa molts anys un reconegut advocat de Balaguer que s’havia fet un nom destacat en el món jurídic i empresarial. Va ser en plena Plaça Mercadal mentre esperàvem entrar en algun comerç. Parlàvem (no ho recordo ben bé) de demanar alguna cosa a l’Ajuntament. Pot ser que fos per organitzar alguna activitat cultural. És possible. Al sentir-nos enraonar, aquest advocat (que ja rondava la vuitantena) ens va dir una frase que encara recordem els meus amics i jo i que tenia tota la lògica del món: «Els joves no heu de demanar. Heu d’exigir». Tant de bo la seva exigència sobre el clima arribi a bon port.