De viatge per Itàlia II: Gènova
Doncs bé, en aquesta ocasió, continuem amb el meu viatge per Itàlia i de Milà passem a Gènova. En aquesta ciutat em vaig allotjar de nou en un Melià, el Melià Gènova. Encara que amb les mateixes estrelles era una mica més modest en el pla arquitectònic, però el seu restaurant era magnífic.
La meva primera visita va ser a la Galeria Nacional del Palazzo Spinola on hi havia, a més de gran quantitat de quadres de pintors genovesos, pintures de Rubens i Van Dyck. També pots admirar la seva antiga cuina i tot un seguit d’objectes que col·leccionava la família: vaixelles i diferents objectes de porcellana. Va resultar bastant interessant i la visita va resultar gairebé privada. No com en les altres galeries plenes al màxim de gent. La qual cosa de vegades resulta molt incòmoda.
Però deixant de banda una mica la cultura, al vespre vaig visitar el Porto Antico. Certament els restaurants no em van convèncer per sopar, però el passeig del port estava molt animat. Tenia una gran sínia en què al final, per coses del destí, no vaig muntar. Però sí que em vaig delectar veient a un grup de joves africans tocant els seus tambors i realitzant danses africanes davant la mirada atenta de les persones que passejaven pel port.
Al dia següent, vaig visitar la Cattedrale de San Lorenzo. Un preciós edifici d’origen medieval amb alguns afegits posteriors. Entre ells, la façana principal, del segle XIII, que és gòtica. Preciós, com dic, per fora, però em vaig emportar la desil·lusió d’entrar i trobar-me amb una tanca que no et permetia passar a veure la catedral per dins només que des de lluny. Sorprenen les seves arcades laterals, però em va faltar poder examinar tot més a gust. En sortir de la catedral vaig tastar la farinata genovese una espècie de coca o pizza feta amb farina de cigrons. Senzilla però saborosa i estava ben calenteta. Mentre me la menjava vaig anar a veure la Porta Soprana. Es tracta d’una antiga porta d’accés a la ciutat que formava part de les antigues muralles. En passar pel Teatre Carlo Felice vaig poder escoltar a una dona situada a l’exterior cantant òpera.
En molts dels taulells de les botigues de pizzes es veia com una maquineta feia el pesto, un dels ingredients típics de la cuina genovesa, fet amb alfàbrega genovesa, pinyons i all mòlts, tot amanit amb formatge pecorino, d’ovella, i oli d’oliva. I aquesta salsa amb una bona pasta italiana resulta una delícia.
Els meus sopars van ser en el Melià Gènova on vaig tastar l’amanida Caprese de tomàquet, alfàbrega i mozzarella de búfala de Campània D.O.P, Maltagliati amb conill batut, albergínies torrades, crema de tomàquet, cor de vedella i alfàbrega i he de reconèixer-ho, malgrat la meva promesa de no fer-ho, si no era napolitana, alguna pizza.
El menjar italià, especialment la pasta i el risotto, em semblen exquisits, i si després completes el teu menú amb un bon limonccello ben fresquet... Una delícia!