Reduir la pressió fiscal sense minorar la recaptació
Gairebé acabada la temporada 2018-2019 de liquidació dels impostos directes pot resultar un bon moment per dedicar una estona a buscar opcions que permetin reduir l’import de la factura per impostos.
En aquesta ocasió, com ja es pot entreveure del titular que espero el maquetador d’EL PERIÒDIC hagi mantingut i ressaltat, no vull situar-me únicament al costat del contribuent ni tampoc del Ministeri de Finances com a encarregat de recaptar recursos econòmics per atendre les necessitats públiques i de l’Estat, sinó en una posició favorable a totes dues parts, buscant possibles actuacions que puguin ser guanyadores per ambdues parts o, almenys si no poden ser win-win, siguin guanyadores per una de les parts sense perjudicar l’altra.
Ara bé, com a pagar i cobrar impostos també li resulta d’aplicació la llei de la conservació de l’energia –recordem que és aquella que diu que l’energia no pot crear-se ni destruir-se sinó solament transformar-se- i també és un joc de suma zero, òbviament haurem de buscar un perdedor –pagador- per a quadrar l’equació.
I la poció màgica, quina és? En aquest cas, els convenis internacionals per a evitar la doble imposició (CDIs) aplicables a les rendes obtingudes de font estrangera. Bé, és una poció màgica que no és d’ús habitual, però si fos corrent no seria màgica i d’altra banda també cal recordar que tampoc és bo caure a l’olla on s’està preparant la poció i atipar-se d’aquesta, de la qual l’Obèlix és un bon exemple.
Els CDIs, a banda d’establir mecanismes de cooperació en matèria tributària entre els països signants del conveni, fixen el marc de les relacions tributàries aplicable en diferents relacions econòmiques entre els subjectes residents fiscals dels mateixos i és pactant la imposició aplicable a les diferents rendes obtingudes en l’altre país com es pot aconseguir reduir la pressió fiscal que suporta el contribuent sense que la recaptació es vegi afectada.
Així els CDIs fixen els tipus impositius màxims aplicables en les diferents rendes obtingudes pels residents fiscals d’un país contractant de font d’un resident fiscal de l’altre país. Així, seguint el model de CDI de l’OCDE se sol establir un tipus màxim del 15% per a dividends, del 10% per a interessos i es deixen exempts de tributació en el país font els rendiments obtinguts per a la realització d’activitats empresarials.
A banda, també es fixen en el CDI els mecanismes per evitar la doble imposició sobre una mateixa renda, permetent deduir de l’impost a pagar en el país de residència fiscal l’impost pagat en el país font amb límit de l’impost a pagar en el país de residència fiscal (mecanisme de la deducció) o considerant exemptes en el país de residència fiscal les rendes ja gravades en el país font (mecanisme de l’exempció).
Val a dir que la recepta pot beneficiar al perceptor de la renda o al país de residència fiscal del perceptor. La determinació del beneficiari està condicionada pels tipus impositius existents en el país de residència fiscal; el perjudicat directe, però, és sempre únicament el país d’obtenció de la renda.
En aquest sentit, si el tipus impositiu en el país font és inferior al tipus impositiu aplicable en el país de residència fiscal el beneficiat serà el país de residència fiscal, doncs el contribuent pagarà en el país de la seva residència fiscal el que no ha pagat en el país font. Si pel contrari, el contribuent resideix en un país amb tipus impositius més baixos que en el país font qui en traurà profit del CDI serà el contribuent que veurà com disminueix l’impost pagat en el país font sense que es vegi alterat l’impost pagat en el seu país de residència fiscal. En aquest darrer cas, el país de residència fiscal no veu tampoc afectats els seus ingressos, doncs no s’altera l’impost percebut i la poció fa efectius tots els seus beneficis tot disminuint la pressió fiscal del contribuent sense minorar la recaptació. Val a dir, que si el beneficiari efectiu del CDI és el país de residència el que succeeix és que aquest augmenta la seva recaptació sense que es vegi alterada la pressió fiscal del contribuent.
Veiem doncs que la signatura de CDIs és un molt bon mecanisme per reduir la pressió fiscal o augmentar els ingressos fiscals sense que ni el contribuent ni l’Estat de residència fiscal del mateix es vegi perjudicat. A banda, cal no perdre de vista que actualment amb un intercanvi d’informació molt estès i amb un concepte de beneficiari efectiu en evolució, disposar d’una àmplia xarxa de CDIs solament pot ser beneficiós en aquells casos en la possible pèrdua recaptatòria pot ser molt encasa i, alhora, sempre és un factor per atraure noves inversions.
Coincidint amb el moment en què estic escrivint aquest article llegeixo també les primeres reaccions dels representants de les empreses tecnològiques a la nova taxa «Google», amb la qual es pretén que les empreses de serveis prestats via internet tributin en els països en els quals efectivament generen els seus beneficis i que ha tornat d’actualitat arran de la reunió del G-7 i la trobada entre els presidents Macron i Trump.
Al·leguen les empreses tecnològiques en contra d’aquest nou impost que es veuran obligades a traslladar-lo als consumidors dins del preu ... com intenten fer-ho les empreses de tots els altres sectors amb tots els impostos, en la mesura que el mercat, els consumidors i la competència ho permetin i no els portin a impactar-lo sobre el marge. Haurem d’estar pendents d’aquestes noves figures impositives, que, potser han trigat a aparèixer, però que no són sinó una lògica evolució de les ja existents per adaptar-se als nous models empresarials sorgits en l’era internet.