• No hi ha d'estadistes com Churchill, González o Mitterrand, ara van a l'hemicicle amb el guió escrit

L'altre dia debatíem alguns companys de professió sobre el minuspolític actual. Avui, dèiem, no hi ha nivell. Aquest art s'ha desviat de la seva essència, la democratització de tot permet que gent com Belén Esteban sigui una ídol de masses, i que un personatge com el toma lacasitos entri a les nostres cases per la porta gran, sense que ningú sigui capaç de fer-lo fora. Sóc conscient de la frase anterior: la democratització de tot… En els temps actuals tothom és igual davant la llei, davant la política, davant la tele i davant la Santíssima Trinitat. Això és bo, sí, però també és dolent. És una burla a la raó que hi hagi personatges de la talla –minustalla, si se'm permet– de l'Esteban, que surti com a possible candidatura política. Només la insinuació és un insult, una burla, un despropòsit. Si l'Esteban seria un perill a un hemicicle, avui en dia al lloc on són representats tots els ciutadans hi ha polítics que són poc més que un quist per la intel·ligència.

Són ells i molts altres els que demostren una retòrica pobra, un diàleg limitat, uns eufemismes massa gastats, unes formes extremadament falses, unes postures de pandereta, una imatge que no es creuen ni ells. Ja no hi ha polítics que influeixin en la gent, que li facin dir a un, calla i escolta, que parla tal. El polític d'avui i de sempre és un venedor de fum, però una cosa és el soldat ras i una altra el gran estadista, per entendre'ns. Existeix el polític que t'embolica amb el seu discurs i fins i tot et convenç, i d'aquests a la història n'hi ha hagut molts. Per dir alguns dels grans elefants podem nomenar Winston Churchill, Mikhaïl Gorbatxov, Helmut Kohl, Margaret Thatcher, François Miterrand i fins i tot Adolfo Suárez i Felipe González, Santiago Carrillo, Gregorio Peces Barba... I em deixo molts. És gent d'Estat, amb unes idees que agradaran o no, però gent que domina aquest camp de l'alta política, la pregunta-resposta ràpida i brillant. En una paraula: intel·ligent. Però al voltant d'aquesta tropa, sempre hi ha hagut mediocres, aprenents d'oradors i personatges que no servirien ni per dirigir a casa seva.

Ja no hi ha estadistes. Avui parlem de polítics d'usar i tirar, gent capaç de parlar i parlar sense dir res, sense aportar res i que es queden fins i tot a anys llum del que dirien o farien aquells als qui representen. Oradors –¿mereixen aquest qualificatiu?– que et conviden a apagar la televisió, la ràdio o passar la pàgina del periòdic per no escoltar les seves bajanades. El bon polític et deixa mut, ho escoltes i, estiguis o no d'acord amb ell, et captiva. No és en cap cas acceptable que t'aparegui l'andorrà o andorrana de torn que arriba al Consell i es posa a llegir un text que porta mig matí (o dies) redactant, demostrant una absoluta incapacitat per parlar d'una tirada en públic, raonar i tenir una resposta brillant davant la rèplica. Aquest polític hauria d'evitar donar una imatge de nen de primària que llegeix el text que li mana el mestre, intentant vocalitzar i quedar bé davant el seu grup, davant l'oposició, davant les càmeres i davant la premsa, que observa l'acció amb un avorriment estratosfèric. Aquest text que llegeix, tal vegada plagat de brillantor, en realitat queda en res perquè l'orador, incapaç de posar-li sentiment al tema, fa una dicció insulsa i sense caràcter, sense personalitat. I aquí està, en part, la diferència entre la quantitat i la qualitat.

¿Respostes brillants? Ja no existeixen. Els polítics responen amb modismes, desvien l'atenció, s'obliden de la pregunta i tornen al diàleg parlamentari –exagerant el terme diàleg- sense plantejar-se el sentit del que es discuteix, amb un full al davant llegint com un alumne normal i corrent, cap excel·lent a l'expedient, un aprovat i perquè ets fill de. Això passa a Andorra i fora d'ella. Georges Clemenceau, primer ministre francès durant els dos últims anys de la Gran Guerra, escoltava un dia una conversa que deixava pels núvols el jove boxejador George Carpentier. Clemenceau, llavors, va dir: «Doncs què vol que li digui, un boxejador no és cap gran cosa al nostre costat… ell pot matar un home d'un cop de puny, però nosaltres amb unes paraules, podem enfonsar un poble».

La força dels polítics, no per evident, no deixa de ser qüestionada en els temps actuals. Des de la Primera Guerra Mundial fins ara molt ha plogut, i molts polítics han passat pel món, però és en aquests moments quan un desitja amb ganes tornar a unes èpoques de grans discursos i polítics de debò, dels que avui en dia, si en surt algú, és de miracle. D'estadistes, en són parits ben pocs.

Periodista

Per a més informació consulti l'edició en paper.