Estats de joguina
Per a Vladímir Ilitx Uliànov, conegut com a Lenin, estava clar que Andorra era un Estat políticament independent, pur a nivell nacional, però de joguina. En l’edició castellana de la seva obra La lucha de los pueblos de las colonias y países dependientes contra el imperialismo de les Ediciones de lenguas extranjeras, imprès a Moscou el gener del 1917, hi escrivia: «Comencemos nuestra revista por los Estados políticamente independientes mas puros, en el sentido de la homogeneidad en su composición nacional. Destaca en el acto, en primer lugar, el grupo de Estados de la Europa Occidental, es decir los que se hallan al oeste de Rusia y de Austria. Contamos 17 estados de los cuáles empero, cinco son estados de juguete por sus insignificantes dimensiones, si bien muy puros por su composicón nacional: Luxemburgo, Mónaco, San Marino, Liechstentein y Andorra, que totalizan una población de 310.000 habitantes. No cabe duda de que será mejor no incluir.los en absoluto en el número de Estados. De los 12 Estados restantes, siete son de composición nacional completamente pura: Italia, Holanda, Portugal, Suecia y Noruega corresponde a una sola nacionalidad el 99% de la población de cada país, y en España y Dinamarca el 96. Siguen luego tres Estados de composición nacional casi pura: Francia, Inglaterra y Alemania...».
Lenin, tal i com la història ha confirmat, errava almenys en la part en què considerava els microestats com a Estats de joguina pel simple fet de la seva grandària poblacional. No per ser petit, o molt petit, la complexitat per a sobreviure o l’interès de la seva realitat se simplifica. Tot al contrari. Sobretot quan l’entorn està format per grans estats-cació i les guerres han sacsejat i redibuixat contínuament les fronteres d’aquest entorn.
Lenin l’encertava, però, quan considerava aquests microestats com a Estats amb majúscula, en moments en els quals la tesi dominant dels estats-nació posava en dubte aquesta consideració. Deixant de banda els altres Estats als quals es tracta de joguina, certament encara avui hi ha qui ha volgut i continua volent considerar Andorra com una joguina i de manera doblement interessada. Per desqualificar i buscar la inestabilitat institucional d’un costat i per a satisfer interessos ocults de profit personal d’un altre. Històricament no se n’han sortit ni sembla, sortosament, que se’n surtin, avui per avui, ni ara per ara.
Les joguines només són per jugar-hi i un cop «jugades» o trencades, es guarden, o es llencen, o s’abandonen o s’obliden arraconades fins que es recorden com a andròmines del passat. I cap Estat és una joguina perquè els seus nacionals s’oposen i s’oposaran sempre perquè s’hi jugui, se’l trenqui, se’l llenci, se l’abandoni o se l’oblidi.
Els Estats, per petits que puguin ser, generen nació. Andorra compta en el seu haver 715 anys d’Estat de fet (entre 1278 i 1993) i 26 anys d’Estat de dret (des del 1993 fins avui), gràcies a una sàvia i reeixida entesa, gens fàcil ni exempta de crisis, evolutiva i complementària entre el Poble Andorrà i els seus Coprínceps, Episcopal i Francès. L’Estat andorrà, si ha sobreviscut, sobreviu i vol tenir perspectives de sobreviure enmig d’un món que no para de canviar i crear estructures polítiques cada vegada més grans, és gràcies al manteniment d’aquesta rara simbiosi jurídica i política triangular que s’ha sabut adaptar als temps.
Cent anys després de Lenin, persisteix la temptació i n’hi ha que continuen volent considerar l’estat andorrà un Estat de joguina. No podem ni li hem de permetre.