Omar el Bachiri Psicòleg clínic

Tinc 34 anys i estic molt endeutat. Una hipoteca, dos préstecs bancaris, mobles i viatges finançats per centres comercials i dos targetes de crèdit en el seu límit. La meva vida es podria resumir en treballar per a pagar al banc i al centre comercial. He investigat una mica i he vist que la paraula hipoteca significa esclavitud. Soc esclau de la identitat financera o persona que em presta els diners. Fins que no li ho reemborso, no soc lliure. Ah! I en el cas dels bancs, l’Estat s’encarregarà que retornis fins a l’últim cèntim. No fa gaire temps, la societat lluitava per la seva llibertat i en l’actualitat, se la vent. A vegades, es mouen muntanyes per signar un contracte d’esclavitud. 

Tot va començar quan tenia 26 anys. Els meus pares i amics em van incitar en la compra d’un habitatge. No dic que la compra estigui malament. Estic dient que vaig comprar molt per sobre del seu preu real. Em vaig deixar influenciar per la por dels meus pares i l’eufòria dels meus amics. He viscut a casa dels meus pares fins als 24 anys i mai he col·laborat financerament. Em deien que els diners eren meus i els havia de gastar com volgués. Ningú em va ensenyar a gestionar-los. Amb la qual cosa, amb 19 anys i amb el permís de conduir a la butxaca, vaig demanar un préstec de 20.000 euros per a un cotxe. No tenia problemes per a reemborsar-ho. Tota la meva nòmina era per a mi. Per als meus capricis. 

Sense adonar-me estava entrant en el món dels deutes. De les compres a terminis. Porto treballant des dels 17 anys. En només tres anys vaig liquidar el préstec. Quan vaig fer els 24, vaig conèixer a la noia que actualment és la meva dona i la mare del meu fill. Ella també era de les que no col·laborava financerament a casa. Els seus pares li deien que tenia tota una vida per davant per a estalviar. Que havia de viure-la. També estava endeutada. Va adquirir el deute amb la seva ex-parella. Era de 26.000 euros. Ella havia de pagar la meitat i també la va liquidar sense problemes perquè quan es va separar, va tornar a casa dels seus pares.

Ningú ens va parlar de la importància d’adquirir i potenciar la intel·ligència emocional i la financera. Totes dues importantíssimes per a no caure en els deutes i sobretot per a no deixar-se portar per l’opinió dels altres. Per a començar, el meu habitatge està allunyat del centre. Depenc totalment del meu vehicle. No tinc cap parada de transport públic a menys d’un quilòmetre. Tampoc cap comerç. Això ja és un indicatiu que he pagat massa per ell. La meva dona no té vehicle i per a no dependre de mi, vam demanar un préstec per comprar-n’hi un. Veient la nostra experiència passada i el senzill que va ser retornar-ho, vam demanar 20.000 euros i al mateix temps em vaig donar un caprici i vaig demanar-ne un altre de 16.000 euros, per a una moto. Quan van arribar les vacances, també les vam finançar. Això ho vam fer durant els quatre anys següents. Viatjar a crèdit. Tirar de targetes. Cadascun en teníem una. Ens sentíem els reis del mambo. Vull això o allò, ho compro i ja ho pagaré. Als dos ens han ensenyat que hem de viure l’ara i aquí. Que el demà no existeix. Que estalviar no té sentit. Quan no hi han diners, es demana un préstec i es retorna a terminis i si tinc una targeta de crèdit, que faci el mateix. Gastar fins a arribar al límit i després retornar-lo en còmodes quotes. Per a això treballem!

Tot anava sobre rodes fins que va arribar un dia en què les quotes a retornar superaven els ingressos. A partir d’aquí, es va instal·lar l’ansietat a casa i fins a dia d’avui, no ha marxat. De tant en quant ens visita també la depressió i ens recorda la importància de la intel·ligènciafinancera i emocional. El banc s’ha apiadat de nosaltres i ha cedit a ajuntar tots els deutes en la hipoteca. Ara només tenim una quota a retornar. Més elevada però si més no, podem fer-li front.

Tornant a la hipoteca, la qüestió del transport públic és un aspecte que no vaig tenir en compte i ara ho estic pagant. Fa dos mesos em vaig trencar un peu i actualment vaig a recuperació. He de caminar dos quilòmetres per arribar a la parada de transport públic. Això ho faig amb crosses. Imagina’t quin calvari estic patint. Durant els dos mesos que he portat el peu immobilitzat, he estat presoner de casa meva. He hagut de dependre totalment de la meva dona. Després, el meu fill depèn de nosaltres per anar al col·legi. No pot anar ni a peu ni en transport públic. Com no tenim intel·ligència financera, desconeixem la diferència entre un interès variable i un de fix. Ens hem ficat en un variable i la quota a retornar varia cada any. No té res a veure la primera que hem pagat amb la que estem pagant actualment. Quasi s’ha duplicat.

Si tinguéssim aquestes intel·ligències, l’opinió dels altres no ens hauria influenciat. Primer, perquè no hauria fet cas al que em deien sobre el mercat immobiliari. Que un habitatge mai perd valor. Si el venc ara, no em donen ni la meitat del que he pagat. Segon, no m’hauria deixat influenciar per la por que em transmetien els meus pares. O et compres un habitatge o quan et jubilis no tindràs on viure. Els meus pares, igual que la majoria de persones de la seva edat estan convençudes que un lloguer és llençar els diners per la finestra. No s’han parat a pensar que una hipoteca suposa pagar interessos i que una propietat també suposa pagar una comunitat de veïns i impostos a l’Estat.

Al meu fill li inculcaré l’hàbit d’estalviar el 20% dels seus ingressos anuals i gaudir del 80% restant. Si comença a fer-ho als 20 anys, quan tingui 50, es podrà comprar un habitatge. El podrà pagar al comptat o si més no, tindrà més de la meitat de la hipoteca. Els meus pares m’han ficat la por al cos i jo no faré igual amb el meu fill. Aquesta filosofia de vida s’aconsegueix raonant abans de gastar. Per què ho vull, per a què i quan de temps ho faré servir?