La guerra àrtica
Gràcies als globus terraqüis sàviament inclinats sobre el seu eix, que acostumen encara a coronar alguna que altra taula d’estudi, més d’un haurem pogut admirar els perfils dels continents, demanant-nos potser què s’hi amaga realment en el interior del nostre planeta, si un magma abrusador, o bé al contrari, un laberint de rutes subterrànies al gust d’un Juli Verne. Per raons òbvies, una de les parts que acostumava però a escapar al nostre esguard era sense dubte la dels dos pols, tant el sud com el nord.
Un temps més tard, quan es va realitzar una gran mostra sobre l’art dels Inuit, perquè enlloc de dir-los èskimos els van començar a anomenar com ho fan ells mateixos, la descoberta de la sensibilitat dels habitants autòctons d’aquesta regió ens va commoure. L’Àrtic, des de la nostra perspectiva etno-centrista, sempre havia estat un vast territori sense gairebé terra, fet d’aigua glaçada, la banquisa, un lloc on el llenguatge autòcton pot distingir entre trenta tonalitats diferents de color blanc, per difícil que pugui semblar, i on el plat més gourmet és grassa de balena crua. El cas és que a l’actualitat tots els ulls són posats en aquesta regió.
Com ja veníem sabent, el glaç s’està fonent a una velocitat insospitada com a conseqüència de l’escalfament global. La gran vulnerabilitat d’aquesta zona rau en el fet que l’Oceà Àrtic és poc profund. De ben poc han servit les prevencions, els avisos i els intents d’acord per frenar aquest procés. Si ens parem a mirar quins han estat els països que han estat durant anys resistint-se o bé negant-se a subscriure als acords en matèria de canvi climàtic, com ara Rússia, la Xina, els Estats Units, i alguns països àrabs productors de petroli, podem afirmar que el misteri s’està desvetllant.
Només cal fullejar la premsa per adonar-nos del que s’estava coent. Una ruta naval, abans impracticable els llargs mesos d’hivern, ara permet transportar mercaderies, sovint gas natural i petroli, des de Sibèria fins a l’extrem Orient durant tot l’any, reduint els costos un trenta per cent en relació a les rutes habituals, i per tant augmentant els beneficis dels actors implicats.
Si a això hi afegim la intempestiva proposta de Trump per adquirir a Dinamarca la regió autònoma de Groenlàndia, ja podem seguir encaixant més peces que ens acabaran oferint una visió de conjunt. De fet, no seria la primera vegada sinó la tercera que els Estats-Units intenten comprar Groenlàndia, aquest vast territori de més de dos milions de quilòmetres quadrats i amb només cinquanta-sis mil habitants.
El 1946 es va tractar però d’una qüestió de geoestratègia, la Guerra Freda s’acabava d’estrenar. Els nord-americans hi van començar a habilitar una base militar, Camp Century, que ràpidament van abandonar a mig fer, deixant els residus colgats sota el glaç, convençuts que mai no quedarien a la vista, una de les raons d’aquest renovat interès, segons diuen. El cert és que l’Àrtic està esdevenint una zona especialment cobejada, fèrtil en combustibles fòssils i sobretot en terres rares, metalls imprescindibles en la producció d’alta tecnologia.
La guerra comercial que Trump ha endegat amb la Xina, país que gairebé posseeix el monopoli mundial d’aquests metalls, aporta llum a aquesta pretesa nova sortida de to del president nord-americà. Les terres rares s’utilitzen en tres àmbits: a l’electrònica de consum, en les motors dels cotxes híbrids o en les turbines de vent, i a la indústria armamentística, en els sistemes de comunicació de drons i míssils. Tot això presagia una guerra sense pietat en la qual, per desgràcia, encara ens resten molts capítols per veure.