Francesc Guillaumet Periodista

Més d’una vegada s’ha parlat de «desenclavar Andorra» i aquest any n’hem tingut les proves pertinents que els qui ho proposen tenen més raó que un sant. Si a l’hivern va ser un allau el que va tallar l’accés al Principat pel Pas de la Casa (amb el consegüent prejudici econòmic que això va causar a aquesta parròquia) aquest estiu ha estat l’esllavissada del Punt de Trobada la que ha tancat l’accés al país per la frontera espanyola. Fet i fet, doncs, cal desenclavar Andorra, com ha dit més d’una vegada la Cambra de Comerç.

És evident que els accesos al país que hi ha actualment no en són prous per garantir que el pas no quedi tallat per qualsevol inclemència meteorològica o geològica. Al Govern entrant, doncs, correspon començar a dissenyar un Principat d’aquí a uns anys vista que inclogui, precisament, aquesta permeabilitat de passos de nord a sud i, si cal, d’est a oest. Si és necessari, també amb un aeroport dins de les pròpies fronteres i d’una línia ferroviària que fos capaç de connectar amb Tolosa o amb alguna altra població de l’Estat espanyol. I és que si Down Brown va escriure al Codi Da vinci que hi havia tren a Andorra no estaria de més donar-li la raó en un futur pròxim perquè pròximes edicions d’aquest llibre no apareguin amb aquest error de pes.

Què cal fer doncs? D’entrada qui això escriu no és polític ni tampoc expert en infraestructures. Però el Govern sí que pot disposar dels estudis tècnics adients per començar a treballar en aquesta direcció i fer-ho amb seny. I més quan enguany hi ha hagut dos ensurts que demostren que és necessària aquesta permeabilitat. En això dels accessos a Andorra, de fet, passa més o menys com a l’economia o, salvant distàncies, com a la borsa. A qualsevol ciutat, país o regió se li recomana que diversifiqui la seva activitat productiva i comercial per no dependre en excés de poques fonts de riquesa. Perquè és un fet que aquestes fonts poden funcionar durant molts anys però quan fallen provoquen crisis en el sistema que són difícils de remuntar.

Els experts en borsa també recomanen el mateix. I això és no posar tots els ous a la mateixa cistella per diversificar i controlar alhora el risc. Doncs pel que fa a infraestructures passa tres quarts del mateix i serveix aquesta mateixa recepta. Des d’aquest punt de vista, doncs, caldria alçar la mirada i treballar perquè el país tingui garantides les entrades i sortides per terra, aire i ferrocarril sense que una incidència com la viscuda pels volts de la Mare de Déu d’Agost o el passat hivern, quan és molta la gent que ve a esquiar des de la frontera del Pas de la Casa, posi en problemes l’economia del país.

Si molt no m’erro aquest no va ser un tema gaire tractat als debats de les passades eleccions d’abril. Si més no no és el que més va transcendir de cara enfora tot i que hagués estat important poder posar la qüestió sobre la taula. Tot i això el de les infraestructures no hauria de ser (de fet no és) un tema subjecte als legítims estira-i-arronsa partistes perquè del que es tracta és de consensuar obres públiques que són vitals pel futur del país, governi qui governi. És més. Pel que fa a mi sempre he pensat que aquest àmbit sempre s’hauria de fer amb el màxim consens de partits i representants polítics perquè del que es tracta en definitiva és de fer un disseny de país positiu per tothom i que no quedi encallat si governa una família política o un altra.

També és cert que tot el que es faci s’ha de fer amb el màxim sentit comú perquè una cosa és assegurar el pas quan falla un o altre costat de la frontera i una altra és permeabilitzar en excés un territori que tampoc poc admetre un volum immens de vehicles per la seva pròpia realitat geogràfica. Però una cosa és permeabilitzar el país i l’altra blindar-se en excès. En el terme mig, com en tot a la vida, hi ha la virtut i segur que els gestors de la cosa pública, en diàleg permanent amb l’oposició, sabran trobar l’equilibri pel que fa al disseny d’unes infraestructures necessàries per tot el que s’ha dit abans.

De moment el que caldrà és posar els mecanismes perquè no es tornin a produir situacions com la de mitjans d’agost. Pel que sembla el Govern ja ha començat a posar els mecanismes per minimitzar (sinó neutralitzar) aquest tipus de situacions. La revisió dels desmonts, talussos i altres elements que va anunciar l’Executiu poc després de l’esllavissada són un primer pas per evitar que es repeteixin fets d’aquestes característiques. D’altra banda, una de les mesures més encertades que es van prendre aquells dies (almenys a mi m’ho sembla) és obligar a què qualsevol moviment de terres vagi lligat a una futura construcció.

D’aquesta manera s’evitaran pessigades a la muntanya que, tard o d’hora, perquè la natura és capritxosa, poden posar en perill no només l’activitat econòmica d’uns dies d’agost sinó també les persones que passen per la carretera. Amb aquest punt de partida, doncs, li toca al Govern de Xavier Espot posar fil a l’agulla i començar per endreçar els desmunts ja existents i evitar que en quedin de per vida a la muntanya fins que causin algun ensurt. La resta, com ja he dit, passa per definir el mapa d’infraestructures per desenclavar Andorra i fer-la cada vegada més accessible, amb els elements correctors que calgui, per garantir unes comunicacions bàsiques pel futur del país.