Francesc Guillaumet Periodista

Començar la casa per la teulada és una frase feta que vol dir, més o menys, iniciar un projecte a l’inrevés. L’aforisme ha fet fortuna i és ben comú a tot el domini lingüístic català, de manera que ja la recull el mateix mossèn Alcover al Diccionari Català-Valencià-Balear. I precisament en aquesta expressió vaig pensar fa poc al llegir que la restauració del Santuari de Meritxell començarà, precisament per la teulada. I si és així no és pel caprici d’algun arquitecte o responsable de patrimoni del bisbat d’Urgell o del Principat d’Andorra sinó perquè pel que sembla es comencen a filtrar les humitats del sostre i neutralitzar-les és vital per la conservació de l’edifici que va dissenyar Ricard Bofill a finals dels anys setanta.

Però anem a pams. La intervenció en les teulades dels edificis (ja siguin monuments o habitatges civils) és més habitual del que sembla. Sense anar més lluny a la Seu Vella de Lleida, un conjunt que opta a Patrimoni de la Humanitat, començarà aviat un projecte de restauració que se centrarà no només en la Porta dels Apòstols i part del campanar, sinó també en les cobertes del claustre. Això és així perquè les humitats que afectaven aquesta zona posaven en risc la resta de l’estructura de les arcades. Cal dir, també, en aquest cas, que les obres que aviat començaran a la Seu Vella estaven pressupostades per l’any 2017, tot i que l’aplicació de l’article 155 (una indignitat en tota regla) les va paralitzar obligant a demorar-les gairebé dos anys.

Meritxell i la Seu Vella, però, no estan soles en aquesta empresa. Fa un parell d’anys, l’Arnau Torrente, ara regidor de Cultura de Balaguer, va impulsar una campanya de crowfunding (microdonacions) per restaurar la teulada de l’Ermita de Pedra d’Àger. Situada en ple Montsec d’Ares, a mig camí des d’on es tiren els parapents que aprofiten els corrents d’aire d’aquest indret, l’Ermita de Pedra és una de les manifestacions d’arquitectura medieval més singulars de la zona del Prepirineu. La campanya de mecenatge que es va empescar Torrente, vinculat familiarment a Àger, va ser un èxit i la població va poder recollir els diners que valia rehabilitar la teulada de l’església. En cas contrari, per la mateixa raó que he explicat abans, les humitats haguessin anat en detriment de l’estructura de l’edifici i l’haguessin acabat danyant irremeiablement. Es dóna el cas que a l’acte d’inauguració de les obres de l’Ermita de Pedra hi va assistir Quim Torra, llavors president d’Òmnium Cultural, i ara president de la Generalitat de Catalunya.

La importància d’arreglar la teulada, com he dit abans, no és una cosa exclusiva dels grans monuments. I és que en molts pobles de muntanya sempre ha estat costum aprofitar l’estiu per arreglar el sostre. Un dels llocs que aquesta tasca es feia de forma més metòdica era a Montgarri, a la Val d’Aran. El que havia estat el poble més alt d’aquesta comarca de cultura i llengua occitana (mentre va estar habitat, és clar) tenia molt clar que calia arreglar la teulada a l’estiu perquè quan vinguessin les grans nevades de l’hivern tot estès a punt. Montgarri es va deshabitar cap als anys 50 del segle passat quan el seu darrer veí, el Ton de Cabau, va baixar a viure a la residència de Vielha poc després que hagués mort la seva esposa. Durant aquella època, segons vaig llegir al llibre de la Trobada d’Escriptors al Pirineu que es va dedicar a la Val d’Aran, les teulades es van començar a deixar d’arreglar. El resultat va ser que a poc a poc les cases van anar caient i el poble va passar a esdevenir llegenda tot i no perdre mai la seva bellesa paisatgística d’alta muntanya als peus del riu Noguera Pallaresa i a cavall de l’Aran i el Sobirà. Tot i això, tot i que el poble fa molts anys que està abandonat, vull dir, a Montgarri encara hi està en peu el santuari que acull un aplec anual i una hostatgeria amb una cuina aranesa digna d’esment.

Per anar acabant em recordo ara d’un altre monestir on es va actuar a la teulada de manera urgent. És Santa Maria de les Franqueses de Balaguer, un cenobi cistercenc situat a la riba del Segre que es va abandonar després de la Desamortització de Mendizábal i que des de llavors va passar a mans privades. A principis de segle, Josep Espar i Ticó, un dels fundadors de CDC, en va liderar la compra que anys més tard va revertir a l’Ajuntament de Balaguer i al bisbat. A poc a poc s’ha anat recuperant aquest monestir de la degradació històrica que havia hagut de suportar durant segles. Primer es va drenar la part exterior que provocava l’entrada d’aigua de reg dels camps de conreu que la rodejaven. Però immediatament va ser precisament a la teulada en un dels principals llocs en els quals es va intervenir per assegurar-ne l’estabilitat, una estabilitat que també guanyarà Meritxell amb la intervenció a la seva teulada. Al cap i a la fi, Andorra té en Meritxell un dels seus principals elements d’identitat, com la té Lleida amb la Seu Vella o Àger amb l’Ermita de Pedra. En tots aquests casos, doncs, començar la casa per la teulada és sinònim de garantir la conservació d’uns monuments als quals cal dedicar la màxima atenció per transmetre’ls també en les millors condicions a les generacions futures.