Un somni narcotitzant
Les teories conspiratòries sovintegen. N’hi ha de força ridícules que semblen extretes d’un guió d’alguna pel·lícula estrafolària i d’altres, en canvi, resulten tan creïbles que ens arriben a esgarrifar. I ara que l’ONU ens suggereix d’evitar el consum de carn, ja que aquesta és, a més d’una de les principals causes d’emissions nocives de gasos CO2, un important agent de la desforestació, em ve a la ment una teoria conspiratòria de collita pròpia.
Durant força temps he volgut creure que en algun laboratori s’estava creant una massa comestible de baix cost per a produir en un futur, amb l’ajut de motlles i sabors sintètics, tota mena d’aliments. En la meva imaginació, aquesta innovació no s’adreçaria però a les rendes més altes que seguirien assaborint les menges autèntiques i no el seu succedani. I fa cosa de dos o tres anys, per un article a la premsa, em vaig assabentar que, en efecte, uns científics estaven creant carn artificial en un laboratori de la universitat de Maastricht a partir de cèl·lules mare. La notícia no coincidia del tot amb la meva idea però sí que apuntava en la mateixa direcció.
A l’article es precisava però que aquesta recerca s’estava duent a terme amb l’objectiu de pal·liar la fam en el món. Multimilionaris com Sergey Brin, co-fundador de Google o bé el patrocinador de Facebook i cofundador de Paypal Peter Thiel, n’eren els finançadors, i precisament per aquesta raó l’autor de l’escrit posava molt en dubte el caràcter altruista d’aquest projecte. En l’actualitat són diversos els equips que estan competint per la consecució d’aquest nou producte, que podria estar disponible segons algunes fonts l’any vinent.
No cal dir que els mercats han dictat i dicten les seves lleis com els ha convingut, les voluntats polítiques quan no es fan portaveus dels seus interessos, es veuen amb estrets marges d’actuació, no ens podem enganyar. Que es convidi a cada ciutadà a omplir amb consciència, és a dir tenint en compte la sostenibilitat, la seva cistella de la compra està molt bé, es tracta d’una proposta entenimentada. Fa molt de temps que sectors de l’ecologisme ho han estat promovent. S’ha demostrat amb xifres difícils de rebatre que l’abandó de la criança industrial de bestiar per a consum humà permetria erradicar la fam en el món.
Tanmateix, vistes les recomanacions d’un organisme com l’ONU als consumidors, la baula més fràgil de l’engranatge, m’agradaria incidir en el fet que els hàbits de consum no són flors efímeres, de generació espontània, sinó que responen a sofisticades estratègies de mercat. I darrere d’aquesta enginyeria batega l’alè irrefrenable de l’afany de lucre. Els ciutadans, menystinguts per l’opacitat de les noves corporacions, ens hem anat transformant en consumidors passius, sense una consciència clara dels nostres drets i deures, atrapats en un somni narcotitzant de consum amoral que podria acabar desembocant en un malson. Una espiral imparable ha modificat el nostre modus de vida sense atendre les seves conseqüències socials, ecològiques, polítiques i econòmiques, totes elles indissociables les unes de les altres. De forma progressiva ens hem vist seduïts per noves necessitats del tot supèrflues, que algú ha creat i dissenyat pel seu propi benefici. Les hem acabat acceptant, amb entusiasme o bé amb resignació.
I aquí ja no parlem d’una teoria de la conspiració sinó d’una realitat punyent que ens porta a demanar-nos si un progrés real, col·lectiu i equitatiu no semblaria ser una utopia en un món on els avenços no tenen raó de ser si algú no se’n pot beneficiar de forma especulativa.