Omar el Bachiri Psicòleg clínic

Treballo, llavors existeixo. Quan el treball es torna la meva única identitat, quan sóc el que faig laboralment. Estic traspassant la línia entre la manera de subsistir i la manera de percebre’m com a persona. El meu treball és el més important de la meva jornada diària, l’anteposo davant de qualsevol moment d’oci o d’obligació. En aquest sentit, s’ha de diferenciar entre un moment puntual i una manera de vida.

No és el mateix fer hores extra amb l’objectiu d’estalviar per aconseguir alguna cosa en concret, que treballar per a evadir-se. Quan la segona opció es la habitual, comença l’addicció i és com qualsevol altra. T’acabarà aïllant. T’arrabassarà la família i les amistats. Val a dir que no és fàcil sortir d’aquesta addicció perquè la persona vol reduir el ritme i no pot, vol fer menys hores i tampoc pot. Cada vegada que ho intenta té el sentiment de culpabilitat, d’ansietat o d’incompetència. S’ha convertit en una necessitat. Ha de rendir més que ningú i ser la millor. Es una guerra contra ella mateixa. 

Aquesta forma de pensar es comprensible perquè ha fusionat el treball amb la seva personalitat. S’ha convertit en superman/woman, però sense els poders. De cara als altres és un exemple a seguir. Però no per a la seva família ni per als seus amics, que no paren de recordar-li que dedica massa temps a la feina i els està descurant. A això se li afegeixen els canvis d’humor i problemes de salut. Com que no pot dormir correctament, s’irrita fàcilment. Per a compensar-ho, abusa dels ansiolítics i dels antidepressius. A vegades també de drogues psicoestimulants (tabac, cafè, alcohol, cocaïna, amfetamines, etc.) per poder aguantar les jornades maratonianes, agreujant encara més el seu estat de salut. 

L’alcohol és un tema particular, perquè ho fa servir més aviat per a relaxar-se. Es converteix en una via de fuita. El seu pensament és: «com que dedico moltes hores a la feina, sóc millor treballador que els altres». Amb aquesta definició, ja hauràs vist que la persona addicta al treball té un problema d’autoestima o vol suplir una manca emocional. No es troba a gust amb si mateixa i vol demostrar al món que és capaç de fer bé el seu treball. Està confonent treballar moltes hores, amb treballar bé. Està obviant que el bon treballador és la persona que fa més feina en menys temps.

D’aquesta forma hi ha més beneficis. Tant per a ell com per a l’empresa. Ell disposarà de més temps lliure i l’empresa guanyarà més diners. És el matrimoni perfecte.Aquesta persona treballa eufòricament perquè té por. És una forma de no expressar-la i al mateix temps, de no pensar en ella. Li serveix de màscara perquè aquesta addicció té una peculiaritat que les altres no tenen i és que està ben vista socialment. Quan es diu que algú treball molt, s’associa amb algú valent i decidit. En cap moment es qüestiona. Simplemente s’accepta com una cosa digna d’admirar.

No és por a la mort ni a cap perill real. És por a enfrontar-se a si mateixa. Al seu buit interior. En la seva ment només existeix la paraula treballar. Si no ho fa, té la sensació d’estar perdent el temps, a més de sentir-se inútil i que no val per a res. 
És curiós perquè moltes vegades la seva intenció és avançar feina per a després tenir temps lliure però, es topa de front amb la realitat. No té amb qui compartir-ho. No té vida fora del treball. S’ha quedat sense cercle social. Només es relaciona amb els companys de feina. Durant la jornada laboral se sent ple, gaudeix del que fa i se socialitza amb els altres.

Riu i gaudeix de bons moments, però quan arriba l’hora d’anar-se’n i tots abandonen el seu lloc, ella es queda però, la sensació de plaer es transforma en angoixa i desesperació. Ja no gaudeix perquè treballa a contrarellotge. Vol acabar alguna cosa en concret i quan ho fa, li sorgeix una altra i així successivament. És la primera a arribar a la feina i l’última a anar-se’n. Li agrada la sensació de poder i de control. Creu que controla el temps i que té poder sobre el seu entorn social. 

També se sent indispensable però, lamentablement ningú ho és, ja siguis empleat o autònom. Si et mors ara mateix, en menys d’una hora ja hi haurà algú ocupant el teu lloc. Vivim en una societat de consum i la màquina no es detindrà ni per tu ni per ningú. Amb la qual cosa, comença a analitzar què estàs buscant del teu treball i què t’aporta. Segurament allò que volies al principi ja no és el mateix que vols ara. Abans buscaves guanyar més diners i ara que ja en tens, només vols calmar l’ansietat o augmentar el teu ego. El treball s’ha convertit en el teu oci, el teu passatemps i això és un greu error. Prens les decisions en base a ell.

La teva personalitat s’ha modificat i la teva forma de relacionar-te amb els altres depèn de com et vagi la jornada laboral. Van passant els mesos, anys i paral·lelament vas envellint. Quan te’n vols adonar, arriba l’hora de jubilar-te o l’empresa t’ha fet fora. L’efecte és el mateix. T’has mort anímicament. T’han arrabassat la teva motivació, el teu motor. Ara què faràs amb la teva vida?
Si vols sortir d’aquesta addicció o no entrar-hi, cerca alguna activitat que t’agradi i practica-la. Comença per assignar-te un horari i si no pots, marca un màxim d’hores setmanals. No té sentit que vulguis fer més hores per a un determinat treball perquè mai seran suficients.

Un objectiu a aconseguir podria ser aprofitar els dies festius per a sortir del teu lloc de residència i anar a conèixer nous llocs. Això és important a tenir en compte perquè per deixar una addicció cal adquirir un nou hàbit. Se substitueix per un altre més saludable. Si analitzes la teva conducta, veuràs que el problema real és la mala gestió del temps. És meravellós tenir moments per a no fer res però, quan no saps què fer amb ells, es poden transformar en un problema.