L’art de la correspondència manuscrita
Encara escriviu cartes a mà? Us agrada obrir la bústia i trobar alguna altra cosa que no siguin cartes de bancs i tot tipus de publicitat? A mi sí! Amb algunes persones ja fa uns 30 anys que ens estem escrivint. Algunes han anat desapareixent i altres noves han arribat i les han substituït. Resulta una experiència molt interessant!
Dir que he intercanviat cartes postals tant familiars com personals i m’agrada molt examinar el tipus de paper i sobre que utilitzen, el seu color i la seva textura, la lletra, amb que estan escrites, si utilitzen un segell de cera.... De vegades, rebo petits regals. Entre els quals destaquen tot un seguit d’instruments en miniatura per la cambra de música de la meva caseta de nines.
Jo acostumo a mantenir una estètica artística a les meves cartes, de vegades les escric amb ploma, o les decoro amb stickers, adhesius, dibuixos, combino els colors del sobre i el paper, envio fotos, etc. M’agrada que tinguin una presentació elaborada i en escriure cadascuna d’elles, penso molt en agradar a la persona a qui va dirigida. I, per descomptat, és imprescindible cuidar molt la cal·ligrafia perquè s’entenguin bé.
A més, també mantinc correspondència amb persones que comparteixen el gust per col·leccionar diverses coses i, així, podem intercanviar. Tot i que és cert que el correu electrònic en aquesta darrera faceta s’està imposant a poc a poc en els contactes.
No podeu imaginar la felicitat que sento al veure en la bústia de casa meva, enmig de tanta paperassa inservible, una carta. Després, obrir-la i trobar la lletra manuscrita d’un amic o d’un familiar és una experiència única, una cosa que no té cap mena de comparació amb rebre un correu electrònic. En les cartes sents la sorpresa de rebre-les, la textura del paper, la cal·ligrafia de la persona i els quilòmetres que van viatjar per arribar al seu destí. Els missatges a les xarxes socials, a més de no mostrar la lletra de qui els escriu, normalment estan plens de faltes d’ortografia i paraules escurçades. En ells no es pot gairebé observar la importància que tens per aquesta persona i, sobretot, no es pot enviar res com es fa a les cartes. Encara que jo, a les xarxes socials i als correus electrònics, sempre escric correctament i intento demostrar amb les emoticones, stickers, gifs i imatges el que m’importen certes persones. Però mai és el mateix.
A més, rebre una carta o una postal triga dies, fins i tot, de vegades, setmanes, res a veure amb la instantaneïtat del web. Però el destinatari que la rep sent l’emoció inigualable de saber que té en el seu poder un record pensat només per a ell. Que algú va ser capaç de trobar el temps –aquest que avui ens sembla tan escàs– per triar el paper, pensar les paraules, escriure de pròpia mà, preparar el sobre i enviar-lo des de l’oficina de correu més propera a casa.
Si no ho heu fet mai, jo no dubtaria a provar-ho. És una sensació única!