Consciència nacional andorrana (3)
Continuant amb l’exposició de dates significatives per a la visualització d’aquest concepte intangible que suposa la consciència nacional: L’any 1981 els Delegats Permanents i Veguers aproven la creació del Consell Executiu. El Consell General estableix el tancament de les ràdios. Els Delegats Permanents n’estableixen la reobertura. Es convoca Assemblea Magna sobre el tema de les ràdios i finalment es mana el tancament de les mateixes pels Batlles.
El 1982 Andorra assisteix a una conferència internacional a Jaca del Consell d’Europa. I el país entra a la Comunitat de Treball dels Pirineus.
Els anys 1986-1990 es produeixen dos fets relacionats amb el Consell d’Europa, al qual Andorra s’hi volia acostar des del 1982. Un judici a petició de dos detinguts, un txec i un altre espanyol, que denuncien França i Espanya pels seus ciutadans i alhora Coprínceps d’Andorra, en sentir-se indefensos en haver estat jutjats per una instància judicial única andorrana i ser condemnats a 14 anys per un robatori a ma armada, al Tribunal dels Drets Humans del Consell d’Europa a Estrasburg, i que serà a punt de condemnar-los. El 1987 el Grup Europa va qüestionar l’autoritat del Copríncep Episcopal al Consell d’Europa, acabant la qüestió amb la recomanació d’aquest organisme a Andorra de modernitzar-se i de fer una Constitució, el maig de 1990 després de diversos informes. El 1994 s’entrarà al Consell d’Europa.
L’any 1990 el Síndic Josep Maria Beal al mes de juny va demanar als Coprínceps l’obertura de negociacions per a elaborar una constitució i el març del 1991 es posaran en marxa els grups de treball. Al juny d’aquest maig any es signava a Luxemburg l’acord duaner amb la CEE un important acord comercial i l’inici d’un importantíssim reconeixement internacional.
El 1993 s’aprova la Constitució en la qual Andorra es reconeix com a estat independent de Dret, Democràtic i Social, on la sobirania resideix en el Poble Andorrà i amb un règim polític de Coprincipat parlamentari. Andorra entra a l’ONU com a 184è estat reconegut internacionalment. S’adhereix a la UNESCO i es signa el conveni trilateral de bon veïnatge i cooperació amb França i Espanya.
És cert que hi ha dos àmbits molt concrets que tenen a veure amb la consciència nacional andorrana com són la llengua i l’escola, però aquests no han estat, en el cas d’Andorra, determinants per a la configuració de la mateixa, donada la complementarietat històrica que ha tingut el país amb tot el seu entorn geogràfic català i occità i que han derivat cap a un entorn espanyol i francès.
No obstant sí que han servit puntualment per a enfortir aquesta consciència nacional per a evitar confusions o dilucions a major escala, dins d’aquesta globalització permanent i cada vegada més gran que viu el nostre món.
Per donar dos exemples. En el cas de la llengua catalana la seva oficialitat no es va produir fins el 1938, abans no n’hi havia hagut necessitat.
En el cas de l’escola pròpiament nacional, l’Escola Andorrana, no s’iniciarà fins al 1982 mentre que la francesa i l’espanyola són de primers del segle XX i la congregacional comença a finals del segle XIX, mentre les diferents escoles comunals venen de molt antic i arriben fins a la primera meitat del segle XX.
En definitiva, la consciència nacional andorrana és aquella voluntat de ser, i continuar sent, pròpiament andorrans, és a dir neutrals, és a dir ni els uns (de baix) ni els altres (de dalt), en conclusió ser nosaltres una manera de ser i de fer.
No som una gran nació però, tenint entitat nacional, som una micro-nació. No tenim una llengua exclusiva nostra i per tant una cultura amb una exclusiva visió del món. Però tot i compartir-les, la nostra cultura i llengua ens identifiquen respecte als altres estats del món. I per tant aportem a la gran família humana la nostra diversitat.
Una petita diversitat, la d’un endemisme, una singularitat entre gegants, com aquelles plantes que tenim per totes les nostres muntanyes i que aprofiten créixer en les esquerdes dels grans rocs.
Com hi viuen, com hi poden viure? Aprofitant els petits avantatges que els hi ofereix el seu emplaçament abrigat, perdut, desapercebut... i en complementarietat o simbiosi amb el seu entorn. No podria ni pot ser altrament.
La globalització i multiculturalitat són els reptes de futur ja presents i que hem de saber superar, com? Amb la millor adaptació possible. És a dir, evolucionant amb els mateixos reptes.
La solució sempre es troba finalment dins del problema. Replegament i obertura són fases d’un mateix cicle del procés d’adaptació que s’ha de produir aprofitant els avantatges que es presenten, no es pot fer altrament. Això si tenint sempre l’esperit obert. I la butxaca tancada.