La fugida inversa
Una dita popular afirma de forma categòrica que fugir és de covards, tanmateix, per a Antonio Pau, escriptor, biògraf de poetes com Rilke i Novalis, en el seu assaig intitulat Manual de Escapología, teoría y práctica de la huída del mundo, una més que recomanable novetat editorial, es tracta sens dubte d’un acte de valentia.
Segons l’autor, fugir és de valents perquè la felicitat és un deure ineludible. I afegeix però que la solitud que se’n deriva no ha de caure en cap manera en un narcisisme. La fugida en la qual centra el seu estudi antropològic és aquella que permet a l’individu recuperar i reivindicar el seu propi espai, sigui de silenci, de solitud, de devoció o bé de creació. Jo diria que fa referència a un acte de resistència, a un exercici de llibertat de la persona enfront de les obligacions i normes d’ordre social. Des de la fugida al desert, fins a la torre d’ivori, passant peI jardí tancat, la utopia, la reinvenció, o el neoruralisme, per citar-ne unes quantes, l’autor ens presenta trenta tipologies diverses d’aquest fugir en el transcurs de la història, tot dient-nos que poden ser moltes més i que sempre n’apareixen de noves.
La que més m’ha ressonat sens dubte és la que ell anomena marginalisme digital, perquè sovint m’he vist apagant el mòbil, a contracor, durant tot un llarg cap de setmana, per mirar de sostreure’m a aquest nou esclavatge. Tanmateix, la meva ment, atiada per totes aquestes reflexions tan ben documentades, ha volgut anar a veure més enllà, fent el camí a la inversa. Cosa que m’ha dut a calibrar les fugides que escometem per no haver d’arribar al nostre espai interior, el qual, al cap i a la fi, sempre està al nostre abast: un consumisme exacerbat, la pèrdua d’un temps preciós davant un televisor que sovint emet programes d’escàs interès, la nostra adhesió a una més que dubtosa glorificació de personatges públics d’incerta vàlua, i tota mena de conductes anestesiats. I aleshores, rere aquest reguitzell de despropòsits, descobrim que s’amaga l’art subtil de l’autoengany, a mig camí entre la pròpia traïdoria i un bla conformisme. El cert és que em puc equivocar, però sóc de l’opinió que la fugida més tràgica és sens dubte la fugida d’un mateix. Aquesta deserció de la vida, empesa per raons sovint d’ordre inconscient, ens condueix de forma inexorable a carrerons gairebé sense sortida, i tot i representar una possibilitat de fugida mental, o millor dit d’evitació, acaba curiosament esdevenint una drecera il·lusòria, una presó pel mateix individu.
No es pot menystenir la força d’aquest element de la psicologia humana, d’això em vaig adonar el setembre passat, al sortir de l’exposició sobre Auschwitz, no fa massa, no tan lluny, a la Sala Arte Canal de Madrid, exposició itinerant que va batre tots els rècords de públic i que des del mes de maig d’enguany es pot visitar a Manhattan. Colgada sota el pes d’aquells fets i la seva acurada descripció vaig emmudir una llarga estona. Només se’m va ocórrer dir una frase sobre la gran capacitat d’autoengany que posseïm les persones. Em referia, és clar, tant als botxins i als seus còmplices, amb les seves conviccions forassenyades, com a les mateixes víctimes, les quals en un bon principi no van témer per la seva vida, considerant que se les havien de veure amb un país civilitzat. D’alguna manera van sucumbir a la veu falsament reconfortant que els va fer subestimar el que s’estava coent. Tal vegada és aquest un exemple extrem, tanmateix no estaria de més gosar preguntar-nos de tant en tant, com a mesura higiènica i preventiva de mals majors, amb què i amb qui ens estem enganyant, potser ens enduríem una bona sorpresa.