Francesc Guillaumet Periodista

DDilluns 22 de juliol és el dia elegit per celebrar la sessió d’investidura de Pedro Sánchez com a president del Govern d’Espanya. Tenint en compte que les eleccions van ser el 28 d’abril hauran passat gairebé tres mesos sense que hi hagi hagut un govern efectiu a l’Estat de l’altre costat de la Farga de Moles. I arribats en aquest punt potser és moment de fer-se algunes preguntes. I més, tenint en compte el referent del Principat d’Andorra, que no va tardar en formar una majoria de govern quan va tocar per encarar amb garanties els reptes que té plantejats aquest país.

Però tornem a Espanya. Deia que després de tres mesos se celebrarà la investidura del president en funcions Pedro Sánchez. I d’entrada aquests mesos hem assistit a un sainet de reunions, trobades, declaracions públiques i vetos creuats que donen a entendre que la fumata blanca serà formalment impossible i que potser caldrà anar a unes altres eleccions (com si els processos electorals valguessin quatre duros). La pregunta que molts es fan en aquest moment és: Tant costa fer govern? Perquè agradarà més o menys però és Pedro Sánchez qui va tenir una clara majoria el 28-A i la persona que, d’entrada, hauria de repetir de president. Però en aquest cas (i també pel que fa al PSOE, que és a qui li correspondria moure fitxa) les responsabilitats també són compartides.

Podemos ha deixat ben clar que vol un govern d’esquerres amb el PSOE però el voldria amb ministres d’aquest partit. Pedro Sánchez, pel que sembla, sí que vol els vots de Podemos però no té la més mínima intenció (almenys per ara) de posar ministres de la formació morada al seu Govern. A tot estirar acceptaria que Pablo Iglesias li proposés alguns noms independents de la seva òrbita per incorporar-los a un executiu monocolor del PSOE. Però encara que ni uns ni altres es posessin d’acord tampoc sumarien majoria per superar la investidura. Atès que el PP i Cs ja han dit que ni parlar-ne de donar els seus vots a Pedro Sánchez perquè superi la investidura (de fet, el que vol Cs és substituir el PP i aquest gest no quallaria amb la seva estratègia de futur) al president en funcions només li queda anar a buscar els nacionalistes bascos i els sobiranistes catalans. D’entrada no ho té gens difícil perquè el PNB li voti la investidura. Diria que a hores d’ara això ja es pot donar per descomptat i des dels despatxos d’Ajuria Enea es té més que clar. Però calen alguns vots més. Podrien ERC i Junts fer un gest?

El president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, va dir fa uns dies a Madrid que els republicans no posaran ni «línies vermelles» ni donaran «xecs en blanc». Pel que fa a Junts per Catalunya la postura que prendran tampoc està gens clara. Fa unes setmanes alguns dels presos polítics deixaven entendre que seria bo que es votés la investidura de Pedro Sánchez. Ara bé. Estan en condicions els partits sobiranistes de votar la investidura sense res a canvi? S’entendria des dels seus respectius electorals que si Pedro Sánchez no vol saber res d’ells se’l voti igualment? Recordo que abans, quan la vella política encara guiava la praxis del dia a dia les investidures sempre es votaven a canvi d’alguna prerrogativa. Per tant, tant ERC con Junts haurien d’intentar fer política, sempre que el PSOE s’hi avingui, és clar. Perquè tot i que els seus objectius, legítims, se situen en la consecució de l’Estat propi no està de més recordar que a Catalunya hi ha moltes carpetes obertes, començant per les infraestructures o el caos de rodalies, que es podrien negociar. 

Deia que si finalment fracassa la investidura les responsabilitats seran compartides tot i que a ningú se li escapa que és a Pedro Sánchez a qui li correspon moure fitxa. I si el president en funcions no agafa el toro per les banyes i s’atreveix a parlar directament amb els sobiranistes (malgrat els costos d’imatge que això li pugui reportar entre molts sectors mediàtics) segurament s’anirà a una repetició de les eleccions el diumenge 10 de novembre. Des d’aquest punt de vista trobo molt encertada la reflexió que em feia la setmana passada un diputat al Congrés. Em deia que a Espanya hi ha hagut durant massa temps un bipartidisme (gairebé perfecte) que s’ha anat turnant al Govern. Un cop neutralitzada la UCD d’Adolfo Suárez a l’Estat espanyol només hi ha hagut governs del PSOE i del PP.

Històricament, quan ha calgut, han anat a buscar els suport dels nacionalistes bascos i catalans. Però el Procés ha canviat les regles del joc i ara el sobiranisme català exerceix una minoria de bloqueig que impossibilita la formació de governs amb els vetos creuats que hi ha entre partits. Però pel que fa al Govern, estrictament sempre ha estat d’executius monocolors, ja fossin de populars o socialistes en una alternança que recorda els temps de la Restauració, on conservadors i liberals també es repartien alternativament el poder.

Només tenint clar, doncs, que la sociologia electoral ha canviat molt en els darrers anys, es podrà afrontar amb garanties un govern que sigui capaç de tirar endavant els reptes que té plantejats l’Estat espanyol (i el de Catalunya és un dels més importants). Tornant al principi de l’article només cal recordar que al Principat Demòcrates per Andorra, Liberals i Ciutadans Compromesos van forjar una majoria de govern sense gaires escarafalls. Sense anar més lluny L’A havia anat a les eleccions amb els socialistes esmenant la política que havien fet els governs de Toni Martí. Però uns i altres (i podrà agradar més o menys) van tenir clar que el que calia és treballar per Andorra. A l’altra costat sembla que això no està tant clar.