Omar el Bachiri Psicòleg clínic

En una relació sentimental, cada any cal replantejar-se els objectius marcats i assegurar-se que es compleixen. És com un contracte laboral. Si una de les dues parts no compleix els pactes, es trenca. La vida és evolució i cal adaptar-se als canvis. Amb cada experiència anem aprenent i adquirint noves formes de pensar i comportaments. Potser el que ahir m’agradava, avui ja no m’agrada. El problema no ets ni tu, ni jo. És la nostra forma d’entendre la vida i enfrontar-nos a ella. Quan comencem una relació tenim certes expectatives sobre ella però ningú ens assegura la seva evolució i menys encara la seva durada. Cadascú ha de ser feliç pel seu costat i junts ho som encara més. Ni tu depens de mi, ni jo de tu.

Et deixo les preguntes que em vaig fer per a decidir si seguia amb la relació o no. Què m’aporta? 1) Amor - 2) Afecte - 3) Estabilitat econòmica i/o emocional. Veient que ja no m’aportava cap de les tres respostes, vaig decidir fer el pas i separar-me. Durant bastant de temps em va aportar benestar i seguretat emocional però va començar a canviar i va descurar la nostra relació. Érem més amics que parella sentimental.

No va ser fàcil prendre la decisió però no podia permetre que la meva vida seguís per aquest camí. A nivell econòmic patim els dos. La parella s’ha empobrit perquè ha estat un divorci mogut pel rancor i l’odi. Han estat tres anys d’advocats i litigis. En contrapartida, a nivell emocional ha estat un gran alleujament. La separació m’ha retornat les ganes de viure i de fer coses. Actualment tinc 43 anys i dos fills. Una nena de 10 anys i un nen de 8. No entraré en els detalls de la meva separació perquè tots tenim coses semblants però ens afecten de manera diferent. Em vaig separar amb 40 anys i puc dir que estic vivint realment com ho desitjo.

Amb el cap tranquil i sense angoixes. Torno a dormir tota la nit d’una tirada. Tinc la meva independència emocional assegurada. L’econòmica ja és un tema més difícil perquè depenc de les ajudes de l’Estat, per a les despeses escolars i les activitats d’oci dels nens. No obstant això, no puc comptar amb la pensió de la meva exparella perquè és irregular. La paga quan li ve de gust. La veritat és que no em preocupa molt perquè treballo intensament per a cobrir les necessitats de la meva família. És el que realment importa, que als meus fills no els falti de res. Tenen el menjar i les activitats extraescolars assegurades. Un infant no pot quedar-se tancat a casa, ha de jugar i practicar esport diàriament. Després de l’escola, és saludable que tingui una rutina aeròbica.

Sent pare o mare solter/a, és més difícil educar als fills perquè haig de fer el rol de tots dos. Ser el poli bo i el dolent al mateix temps però gaudeixo moltíssim. Aquestes criatures se les saben totes. Intenten manipular-me amb cares tristes o alegres per a aconseguir els seus objectius. És veritat que he deixat la meva vida personal de costat. Em dedico exclusivament a ells però no descuido la meva imatge. M’he fet soci/a de la biblioteca del poble i llegeixo dos llibres al mes. Un hàbit que havia perdut i he tornat a recuperar. Tenia dues opcions: seguir amb la rutina adquirida estant en parella o tornar a la que tenia quan era solter/a. És una forma d’evasió, econòmica i al mateix temps em permet viatjar al voltant del món.

M’endinso en els personatges i les seves històries. Són llibres de cultura general i aprenc molt amb ells. Són d’aventures, viatges, història, geografia, política, de tot una mica. Estic millorant els meus coneixements sobre molts successos històrics. El motiu de les dues guerres mundials, alguna cosa sobre la prehistòria, la primera revolució industrial, els països de cada continent i les seves respectives capitals, etc. També veig vídeos tutorials de matemàtiques i biologia. Gràcies a invertir el poc temps lliure que em queda a adquirir cultura, puc ajudar als meus fills amb els seus deures escolars. Cada vegada que tinc un moment lliure, ens dediquem a jugar al trivial o als escacs. No veiem la televisió, això ja ho fan quan estan amb l’altre progenitor. 

Amb el joc s’aprenen i potencien els valors socials. També s’adquireix capacitat per a gestionar la frustració. T’adones que no sempre pots guanyar i que moltes vegades les coses no surten com vols. Aprens a adaptar-te i això fa que els meus fills portin millor la separació. Entenen que no és culpa d’ells, sinó de les circumstàncies de la vida en parella. Una cosa és ser la parella i l’altra és ser el fill/a. El dia que tingui parella de nou, els meus fills no se sentiran desplaçats del lloc, ni es posaran gelosos perquè entenen la diferència. Jo sóc el seu pare o mare i ells són els meus fills. L’altra persona serà la meva parella. Res a veure, no hi ha rivalitat possible.
M’he unit a un grup de pares i mares separats. Un dia a la setmana ens ajuntem per a sopar.

Tots portem una mica de menjar i fem un pica-pica. La majoria tenim la custòdia compartida i els 15 dies que no tenim els fills, es fan llargs. És una forma de distracció social perquè ens relacionem i parlem de com portem la situació i és molt econòmica. Cadascun aporta el que pot. Ens divertim molt. Sempre havia sentit que la separació era un fracàs i que la persona que se separava era una covarda. Ara que he passat per això i he conegut a més persones en la mateixa situació, puc afirmar que és tot el contrari. La persona que decideix deixar una relació que l’està perjudicant és una persona intel·ligent i decidida. Prefereix prendre el risc de provar una altra forma de vida abans que seguir en una relació confortable però perjudicial mentalment. La meva separació m’ha retornat la vida. Torno a tenir el control i jo decideixo el camí a seguir.