L’estiu etern
La nostra percepció lineal del temps va néixer segons els estudiosos a partir de les concepcions de les religions monoteistes. Aquestes, que defensaven la idea d’un món amb un principi, la Creació, i un final, l’Apocal·lipsi, es van anar imposant a causa del triomf del cristianisme en els territoris de l’Imperi Romà. Aquesta visió que s’acabaria afermant uns segles després amb la irrupció de la noció de progrés, esgrimida per teòrics socials, econòmics i polítics de diferent tarannà, i també amb la teoria newtoniana de l’espai-temps, ens ha acompanyat fins al dia d’avui.
Antigament però, l’home, lligat a la terra i als seus cicles, percebia el temps com a circular. En algunes representacions artístiques primitives es pot apreciar aquesta simultaneïtat de passat, present i futur, una perspectiva de primer considerada infantil però que ara a partir dels darrers avenços en física quàntica es mira amb altres ulls. La memòria, inestable, per no dir vel·leïtosa, s’acostuma a perdre pels corriols de la lògica del temps lineal, tanmateix, en el temps circular aquesta recupera per contra una impressió persistent i vívida, gairebé inaudita, d’algun record en especial.
Aquest, per alguna misteriosa raó, encara guarda la mateixa força incòlume d’un present perpetu. Amb aquesta força evocadora unes imatges d’un estiu llunyà de la infantesa han quedat ben vives, impreses en la meva ment. Es tracta d’un record inesborrable dels dies lluminosos i càlids vora el mar, lluny de la natura ombrívola i sempre una mica feréstega de la muntanya. Ens havíem encabit en una casa blanca amb jardinet que els pares havien llogat. Un matí, mentre el món a poc a poc es posava en marxa, nosaltres, el meu germà gran, el meu avi i jo, ens vam disposar a sortir, perquè com cada matí de vacances ens dirigíem a peu fins a una cala propera.
Un cop al carrer vam avançar sense fressa, feia poc que el dia havia despuntat, les casetes de la urbanització encara dormien de la son indolent dels seus habitants, així ho indicaven les persianes abaixades, les portelles tancades, el feble traginar d’algun vehicle. En aquells moments, vés a saber per quina raó, vaig sentir que sempre existiríem i que sempre estaríem junts, un pensament ben enigmàtic, tal vegada la indicació que sense saber-ho acabava d’entrar en el territori del temps circular. Caminàvem tots tres amb la joia del que ens esperava i quan a la fi arribàvem al nostre destí, la bellesa resplendent d’una natura que tot just es desvetllava ens tallava la respiració. L’aigua, gairebé gèlida a aquelles hores del matí, desplegava davant nostre la seva calma vigorosa, i ens acollia, m’acollia. La seva majestuositat maternal em cridava a retornar al meu origen. I, obedient i agraïda, m’anava endinsant en un món vitri que també era fet de llum. Els reflexes ondulants de l’aigua espurnejaven; al acaronar-los amb la punta dels dits es desordenaven uns segons per després tornar-se a formar, fidels al seus propis ritmes. M’aturava i retenia el meu alè, les meves espatlles es vinclaven. La superfície del dia, tranquil·la com el mateix mar, no deixava entreveure el tràgic destí dels éssers, destí que jo encara desconeixia. I ara, des de la distància, sé que en aquest temps circular, d’alguna manera l’avi segueix caminant entre nosaltres enmig d’una llum encegadora. En algun lloc, en algun punt de l’espai sura, encara intacta, la benaurança d’aquell moment. I quan ell em somriu, perquè el veig com si ahir fos avui, ni me n’adono de les seves dents esgrogueïdes pel tabac. I somriuen els seus ulls grisos, i somriu la seva ànima tota.