Francesc Guillaumet Periodista

De motius per pujar a Andorra n’hi ha molts. Alguns optaran per comprar en alguna de les centenars de botigues i grans superfícies que hi ha al Principat. Altres optaran per fer senderisme i atansar-se fins al Llac d’Engolasters o qualsevol altre indret paisatgístic apte pels amants de la muntanya. N’hi haurà que s’estimaran més fer turisme cultural i visitar el Santuari de Meritxell, el de Canòlich o arribar-se fins a Sant Joan de Caselles. Ara bé. Donant un cop d’ull a l’agenda cultural (la que hi ha des d’ara i fins a principis de novembre) hi ha una cita que hauria de ser d’obligada visita pels amants de la fotografia. I és que la retrospectiva de Robert Capa que es pot veure al Museu del Tabac de Sant Julià de Lòria és un motiu més que suficient per agafar la C-14 i pujar des de Lleida a Andorra sense massa dilacions.

De Capa en coneixem, sobretot, les seves instantànies dels múltiples conflictes bèl·lics que va retratar. De fet, són les fotografies de la Guerra Civil espanyola les que ens han arribat amb més intensitat i les que, possiblement, ja formen part del nostre imaginari col·lectiu. I és que Capa va ser testimoni privilegiat del conflicte que va patir la pell de brau des del 1936 al 1939. Ara mateix ignoro si les imatges formen part de la mostra però personalment a mi em venen al cap els seus retrats del Front del Segre, quan la línia de combat estava situada a banda i banda d’aquest riu i eren múltiples els intents de franquistes i republicans per trencar les línies enemigues. Especialment reconeguda és la seva fotografia de la Mort d’un milicià, on l’autor documenta el precís instant en què un soldat republicà cau ferit al front. Capa va retratar com ningú aquests combats que es van produir ja gairebé a les acaballes de la guerra, quan després de l’ensulsiada de l’Ebre ja es donava per feta la derrota republicana i la victòria dels feixistes. De fet, va ser gràcies a l’ull clínic de personatges com Capa (també a la seva valentia de reporter per estar a primera línia de front jugant-se la pell) que ara podem fer-nos una idea del que va representar aquell conflicte. En aquest cas podem citar Capa però també es podria parlar d’altres fotògrafs que se la van jugar de valent per captar unes imatges que en una època analògica com la de la primera meitat del segle XX eren gairebé l’únic referent visual per assabentar-se del que passava. 

D’aquesta etapa, doncs, també en destaquen fotògrafs com Agustí Centelles, un altre dels noms representatius del fotoperiodisme del moment, que va saber estar a primera línia i allà on passava el front per documentar la barbàrie d’aquella Guerra Civil que es va emportar tantes vides per davant. I a Centelles pertany, precisament, una de les instantànies que s’han utilitzat anys després per definir la imatge de l’horror de tota guerra. Era el 2 de novembre de 1937. Aquella tarda de principis de tardor era (aparentment) tranquil·la i ningú es pensava que poc després succeiria una de les massacres que han marcat la història de les terres de Ponent. Un batalló d’avions de la Legió Italiana va arribar de Lleida per la banda sud i gairebé per sorpresa va començar a atacar sense pietat aquella ciutat, llavors a la reraguarda, que procurava continuar fent vida normal en la mesura del possible. L’aviació italiana, aliada de la franquista, va descarregar les seves mortíferes bombes sobre el Liceu Escolar, una institució lliure d’ensenyança fundada per Frederic Godàs i que s’havia caracteritzat per la seva modernitat pedagògica. Segurament sabien el que atacaven i aquella ràtzia del Dia de les Ànimes del 1937 va provocar la mort de nombrosos alumnes del Liceu Escolar que en aquella hora encara estaven a classe i de molts altres lleidatans. La imatge, dantesca per definició, la va captar Agustí Centelles i va donar la volta al món. Una dona plorava davant del seu marit que havia caigut abatut per les bombes d’aquella esquadra de trist record. El mort era el pare de Josep Pernau, mestre de periodistes i una de les plomes més brillants que ha tingut la premsa catalana. Aquesta fotografia d’Agustí Centelles, doncs, com les moltes que va fer Robert Capa, donen testimoni d’uns fets que d’altra banda s’haurien perdut en la memòria d’una generació ja gairebé desapareguda.

Però tot i que Robert Capa va ser conegut, principalment, per les seves fotografies bèl·liques (també va documentar la Segona Guerra Mundial) el fundador de l’Agència Magnum va fer molt més que tot això. L’exposició del Museu del Tabac de Sant Julià de Lòria recorda, d’alguna manera, que Capa també va fotografiar els personatges més importants del moment. I és per això que a la mostra es poden veure instantànies com la de Pablo Picasso aguantant el paraigua a Françoise Gilot mentre el seu nebot s’ho mira, somrient, des de la distància. Recorda la notícia d’aquest diari parlant de l’exposició que el llegat de Capa està format per més de 70.000 negatius. I ho està, precisament, com a record d’una època on no existia la fotografia digital i on el fotògraf havia de saber triar molt bé l’instant en el que premia el botó. Sabia que tindria poques oportunitats de captar l’efímer i no obstant ho aconseguia. Aquesta capacitat és, d’alguna manera, el que marca la diferència entre un fotògraf i un geni i Capa (no n’hi ha dubte) pertanyia a aquesta segona categoria.