Maria Cucurull

La nova actualització de la segona edició en línia del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) ha incorporat quinze articles nous i prop de dues-centes modificacions, entre les quals la definició de la subentrada el ‘bell sexe’ o ‘el sexe dèbil’ per tal d’indicar que aquestes expressions estan en recessió i que sovint s’usen amb valor discriminatori. Fins ara, la definició deia: ‘les dones’. 

Petits passets que són fruit del moment en què vivim. Ara bé, per evitar un llenguatge sexista no tot s’hi val. Primer, es va posar de moda que els polítics recarreguessin els discursos fent uns desdoblaments de gènere que normalment servien per fer que l’audiència desconnectés durant la suposada captatio benevolentiae. També es van inventar termes com el ‘donanatge’, ‘totdon’, ‘donanitat’ i ‘famílies monomarentals’. I més tard, s’han fet propostes per fer els plurals neutres, ni ‘nens’ ni ‘nenes’, diguem-ne ‘nenis’. Tot molt coherent... 

Però més enllà del debat sobre el llenguatge androcèntric, trobem diferències evidents entre homes i dones a l’hora de fer servir la llengua. Múltiples disciplines com la neurociència, l’antropologia o la sociologia han abordat l’estudi de les divergències de gènere des de diversos punts de vista, però tots parteixen del fet que ja en la infància homes i dones tenim un comportament i una cognició diferents. 

Algunes teories apunten que les dones solen tenir un comportament més socialitzador que els homes, de manera que tenen un desenvolupament més ràpid de les habilitats lingüístiques. A més, la maduració cognitiva és més ràpida ja que l’adquisició del llenguatge sol ser més primerenca. També trobem diferències notòries en l’anatomia del cervell. Així, sembla que els homes tenen més volum en la substància blanca, mentre que en les dones és superior en la substància grisa. 

L’any 2003 es va fer un estudi a la Universitat de Kansas amb una mostra de 1.279 nens i adolescents en què es partia d’una prova d’aprenentatge i retenció verbal per estudiar les diferències entre els dos sexes. Es va observar que el rendiment en les proves de memòria era diferent en funció de si es valorava la memòria visual o bé la verbal. Els nens rendien millor en la prova de memòria en cas que es tractés de fer una localització espacial; en canvi, les nenes destacaven en el moment de recordar les paraules. Sembla doncs, que les dones tendeixen a utilitzar estratègies verbals per emmagatzemar la informació, mentre que els homes organitzen millor la informació de manera visual i espacial; és a dir, els homes activen més l’hemisferi dret que no pas les dones quan es tracta de retenir informació.

Per altra banda, la lingüista Deborah Tannen afirma que les dones tendeixen a parlar més extensament sobre un tema, mentre que els homes solen fer salts. Tannen també explica que les converses d’elles són més afectives i se centren a mostrar semblances o compartir experiències, mentre que les xerrades informatives i destinades a relatar una història són més pròpies del gènere masculí. Altres estudis assenyalen que les dones emeten sons mentre parlen, del tipus mmm, sí, exacte, etc; mentre que els homes solen escoltar en silenci. 

Altres peculiaritats, potser més anecdòtiques, remarquen que les dones comencen les converses amb un «saps què...?» per captar l’atenció de l’interlocutor. Així mateix, són més pròpies del gènere femení les formes indirectes del tipus «què us sembla si fem un pensament...» en lloc del categòric «marxem» que tendeix a ser més típic dels homes. Finalment, els diminutius, els termes més precisos d’àmbit emocional i sensorial, així com les precisions lèxiques i les descripcions acurades són més usuals en les dones.

L’heterogeneïtat és riquesa, però tots aquests matisos són gairebé imperceptibles quan mantenim una conversa. De fet, hi ha molts altres factors que determinen la nostra manera de parlar: l’edat, l’època històrica en què ens ha tocat viure, la zona geogràfica i també el nivell d’estudis. Digue’m com parles i et diré com ets!