Cristalls de galena
Encara que ho pugui semblar, no em refereixo ni al nom d’un perfum ni a unes postres exquisides, sinó al mineral que permetia fabricar una primitiva ràdio, d’aquelles que de tant en tant apareixen en els programes de supervivència post-robinsoniana.
Es pot crear a partir de dos tubs, un pam de fusta, paper d’alumini, cables, la galena o un díode, i poca cosa més, i no li cal bateria ni electricitat. Aquest artefacte no deixa de generar més d’una exclamació d’admiració. A mi personalment el què em produeix la ràdio de galena és un sentiment creixent entre el neguit i l’enveja. Perquè, si ens parem a pensar, ens hem convertit en usuaris i consumidors d’una tecnologia cada cop més sofisticada, i al mateix temps, en som per regla general uns grans desconeixedors. El nostre grau d’analfabetisme tecnològic ens duu de forma creixent a una pèrdua de control sobre el nostre entorn exposant-nos a tota mena d’abusos.
Sense anar més lluny aquests darrers dies ha esclatat la notícia que uns aparells domèstics creats per Amazon, dissenyats per fer-nos la vida més fàcil, es dediquen a enregistrar les nostres converses. L’opacitat i la prepotència dels qui, des de Sillicon Valley, couen avenços tecnològics s’evidencia quan ens assabentem que aquests mateixos cervells privilegiats no deixen que els seus fills posseeixin ordinador o mòbil fins a una edat tardana, prohibint a les seves cangurs mitjançant contracte l’ús del mòbil durant l’exercici de la seva feina. Es pot deduir per tant que, o bé l’invent se’ls ha escapat de les mans, que ja podria ser, o bé només són uns mercenaris als quals els importa ben poc el benestar de la societat amb els seus valors associats, o ambdues coses alhora.
Per totes aquestes raons cal desconfiar de la voluntat de sacralització de la tecnologia, situant-la com a eina primordial per assolir la felicitat, tal com prediquen els transhumanistes, entre els quals figura, quina casualitat, l’enginyer en cap de Google, Ray Kurzweil. Disfressen d’ineluctable la consecució de la seva proposta, és a dir, deslliurar-nos de la malaltia, de la decrepitud i fins i tot de la mort gràcies a la tecnologia. Pretenen transformant-nos en híbrids tecnològics i portar a la humanitat a una nova etapa evolutiva, diuen. Resulta curiós que aquest moviment repunti quan la Terra es troba en un estat crític, afectada per un grau de contaminació abans mai vist.
I de sobte, és clar, sorgeix la gran pregunta: per quina raó voldria una persona arribar a l’edat de dos-cents anys si ha de viure immersa en un entorn ple de greus desequilibris d‘ordre ecològic, econòmic, polític i social? La mitjana de vida a molts països occidentals considerats dels més benestants, està minvant, certament pel desgast produït per la globalització, per la desaparició de la classe mitjana i unes tensions socials i polítiques en augment. Abans que transcendir el nostre destí biològic hauríem de procurar una vida més sostenible, en pau amb nosaltres mateixos, i cultivar l’equilibri amb els altres i amb el nostre propi entorn natural.
Sense cap mena de dubte la proposta transhumanista no és més que una utopia de mercat, el negoci global portat fins a les darreres conseqüències. Un somni narcisista en el qual tots esdevindríem esclaus dels dispensadors privats de tecnologia que, basant-se en el lucre, dictarien les seves lleis sense consideracions ètiques. No sé si ara mateix podria construir una ràdio amb les meves mans però quan torno a pensar de cop i volta en els cristalls de galena, què voleu que us digui, em semblen diamants en brut.