Omar el Bachiri Psicòleg clínic

Porto dos anys sense treballar. Busco i no en trobo. També he intentat muntar la meva pròpia empresa però de moment no és factible. No tinc els diners suficients per a comprar el material, pagar el lloguer d’un local i fer front a les despeses mensuals. Estic rebent l’atur i les ajudes socials, gràcies a això vaig fent. Les meves necessitats bàsiques les tinc cobertes però moralment, estic destrossat. T’explicaré com s’enfonsa una persona quan està obligada a no treballar, a no ser productiva per a la societat. Puc ser el teu pare o la teva mare. Tinc 57 anys i als 55 l’empresa per a la qual treballava va tancar la porta, deixant-nos a mi i a altres 36 companys al carrer. 

Una cosa és no voler treballar i aprofitar-se de les ajudes socials i una altra molt diferent, és sentir-se exclòs del sistema. Perquè per molt que vulguis treballar, ningú et contracta. Ja sigui perquè no hi ha feina o perquè et consideren massa gran. La meva història és una més, no creguis que sóc un cas aïllat. Per a la empresa privada sóc vell perquè em contractin i per a l’estat sóc jove per a jubilar-me. No importa el meu ofici, afecta a tots els sectors. Metge, comptable, advocat, mecànic, cambrer, empleat de comerç, de banca, etc.

Els primers set mesos tenia molta esperança de trobar feina. És més, ho veia com una oportunitat per a canviar de vida. M’aixecava optimista i amb energia. Hem feia l’esmorzar i entrava a les xarxes socials. Buscava a la premsa i a les pàgines d’ofertes de treball. Aconseguia unes vuit entrevistes per setmana. Però en totes rebia la mateixa resposta: «ja et trucarem». Així van anar passant els mesos i així també s’anava reduint el compte bancari. Jo, encara sóc afortunat, tinc estalvis, però, molts dels meus excompanys vivien al dia i quan van deixar de rebre la seva nòmina, va començar l’infern per a ells. Alguns van ser desnonats dels seus habitatges, de lloguer o d’hipoteca. En aquestes circumstàncies no hi ha diferències. Imagina’t el panorama. Sense feina i sense habitatge. En menys de 120 dies passes de ser un ciutadà respectable a ser un excrement de la societat. Des del moment en el qual no tens una adreça de correus no ets ningú. Si un organisme públic vol contactar-te i no té el teu número de telèfon, estàs perdut. Deixes d’existir per al sistema. És el pitjor que li pot passar a una persona, perdre el seu habitatge. Des d’aquest mateix instant perds la condició d’ésser humà. Significa no dormir en un lloc segur i confortable. Et preguntaràs tot el dia, on dormiràs avui.

Aquesta situació modifica el nostre comportament. Ens tornem pessimistes i no tenim il·lusió pel futur. Entrem en un bucle del qual és molt difícil sortir. Quan portes ja deu mesos buscant i veus que no apareix res, et desesperes. Et canvia l’humor, t’enfrontes als altres. Això condiciona que puguis trobar feina. Som el nostre reflex i els altres ho perceben. Els diners es van esgotant i et tornes previsor i meticulós amb les despeses. Només compres el necessari. Deixes de quedar amb els amics per no gastar perquè no saps quan tornaràs a treballar. Tampoc quedes amb ells perquè no vols que et convidin sempre. Són els teus amics i entenen la teva situació personal però no ho acceptes. T’avergonyeixes de tu mateix, et sents culpable i prefereixes allunyar-te del teu entorn. T’aïlles, no surts de casa. 

Però també està l’altra cara de la moneda, on succeeix el contrari. Els amics i familiars que deixen de relacionar-se amb tu perquè no tens res a oferir. Tinc excompanys que els seus propis fills han deixat d’anar a visitar-los perquè ja no fan menjars, ni celebracions. Això demostra que quan no tens diners, no vals per a res. Quan estàs malalt ja no vas tan seguit al metge. Esperes fins a l’últim moment, quan ja no suportes el malestar. El dentista i l’oculista, millor ni esmentar-los. Acceptes que tens pitjor la vista i que has perdut dos o tres dents. Per sort, sóc dels afortunats que encara tenen diners per a pagar el lloguer. Una vegada he pagat les obligacions, em queda una misèria. Just per a la compra mensual. Això vol dir que no em puc permetre cap mena d’oci ni de luxe. Com anar al cinema, menjar fora de casa, comprar roba que no sigui realment la necessària, etc. Com veuràs, és un estil de vida restrictiu. Viure al cèntim just. Compro segons el preu, no la qualitat. Recorro diversos centres comercials abans de comprar. Comparo els preus i me’n porto el més econòmic. 

Per a no caure en l’aïllament social vaig a diverses associacions. Per a relacionar-me amb més gent. M’obligo a matinar i mantenir uns horaris de menjar i dormir. Als matins surto a buscar feina i a les tardes vaig a les associacions. Moltes vegades em pregunto per a què matino si no tinc on anar, però després recordo que és pel bé de la meva salut mental, per a no embogir. Tenir temps lliure pot ser perillós si no saps gestionar-lo. Cal mantenir la ment ocupada. Si no cuides els teus pensaments, et pots preguntar si el motiu de no trobar feina ets tu. Que ets un incompetent i no serveixes per a res. Aquests pensaments negatius et poden portar a cometre actes estúpids. Simplement per la impulsivitat del moment. L’aïllament et porta a la solitud i aquesta t’empeny a la depressió. Una vegada entres en ella, és molt difícil sortir. Si et despistes una mica, no cuidaràs la teva higiene. Et despreocuparàs del teu aspecte físic i llavors, ja no hi haurà marxa enrere. Hauràs entrat en la penúria. És molt fàcil baixar d’esglaó social. Passar de la classe social treballadora a la pobre només es qüestió de temps. Tres o quatre mesos sense cobrar la nòmina i més de la meitat de la societat es tornaria pobre. 
Reflexiona sobre això i preguntat: –quant de temps podries sobreviure sense cobrar la teva nòmina?