Francesc Guillaumet Periodista

Diumenge passat hi va haver eleccions municipals (i europees) a l’altre costat de la frontera. I d’aquí en surten algunes reflexions que val la pena esmentar, com la que fa referència als pactes i acords entre partits que en definitiva seran els que acabaran conformant majories el dia de la constitució dels ajuntaments el 15 de juny. A l’hora d’analitzar com ha quedat tot plegat també és bo fer alguna reflexió sobre un sistema electoral que, al meu entendre, hauria de donar més avantatge a la persona que ha guanyat les eleccions. I és que el qui ha aconseguit quedar primer en unes eleccions en les que el factor personal és el que més compta hauria de tenir premi.
D’entrada, el sistema electoral espanyol dictamina que la persona que guanya només té un lleuger avantatge a l’hora de ser elegit alcalde o alcaldessa (ignoro si amb els cònsols passa el mateix). Diu la llei que s’elegirà alcalde el que obtingui la majoria absoluta del ple. I en cas que en la primera volta no hi hagi ningú que l’aconsegueixi en segona volta només caldrà la majoria simple, de manera que en aquest cas sí que resulta elegit el candidat que ha guanyat les eleccions. És a dir, que si la resta de partits no es posen d’acord per fer un pacte que aparti de l’alcaldia el més votat en aquest cas sí que almenys seria elegit alcalde. Qüestió diferent és que pugui governar amb més o menys tranquil·litat.
De les eleccions de diumenge, doncs, en podríem treure diversos exemples d’això que dic. I el lector d’aquest diari en té un de molt a prop. I és que a la Seu d’Urgell Òscar Ordeig (PSC) va aconseguir guanyar les eleccions. Es va imposar per un regidor de diferència davant del segon partit (Junts per Catalunya). Tot i això un pacte entre Junts per Catalunya i ERC sumaria la majoria absoluta i serviria per apartar Ordeig de l’alcaldia tot i ser el candidat més votat. Al meu entendre, si passés això, seria una injustícia. I ho seria perquè, com he dit, guanyar no és fàcil i caldria que la llei electoral premiés més clarament la persona que ha tingut la capacitat de quedar primer.
Però ja tornaré a treure el tema més endavant. I és que el mateix que passa a la Seu amb Ordeig segurament passarà a Tremp, on la candidata socialista, Sílvia Romero, també va guanyar les eleccions amb dos regidors de diferència amb ERC, que va ser el segon partit més votat. Tot i això, previsiblement un pacte entre ERC i Junts per Catalunya (que ja governen junts a la capital del Pallars Jussà) apartarà la candidata socialista de l’alcaldia. És lícit, evidentment, però una mica estrany si es mira des del punt de vista de la component personal que tenen aquestes eleccions. Però insisteixo. Ja hi tornaré més endavant a argumentar el perquè d’aquesta tesi.
I és que els exemples de la Seu i Tremp em serveixen per parlar, també, de Barcelona, on Ernest Maragall va guanyar les eleccions per 5.000 vots de diferència enfront l’actual alcaldessa Ada Colau. Van empatar en regidors, sí. Però va guanyar el germà de l’expresident de la Generalitat. I si va guanyar, com en el cas de la Seu d’Urgell o en el de Tremp, va ser perquè va tenir més habilitat que els seus rivals per sumar la majoria de suports de la ciutadania. A la capital catalana, doncs, podria passar tres quarts del mateix del que hipotèticament pot passar a la Seu (a hores d’ara una mera hipòtesi) o a Tremp (ja gairebé segur). I pot passar perquè només un dia després de les eleccions els socialistes ja van deixar clar que no tenien cap intenció de facilitar que hi hagi un alcalde independentista a la capital de Catalunya. Ai làs! Vaig pensar. Perquè la pregunta, com a la Seu o Tremp, potser no seria ben bé aquesta sinó si els votants volen o no un alcalde independentista o de l’opció política que hagin elegit. La resta, esmenar les preferències que la ciutadania ha expressat mitjançant el seu vot, és una manera de guanyar als despatxos però no a les urnes.
I ara sí. Torno a la tesi que havia anat esbossant des del principi d’aquest article i que passa per la condició necessàriament personalista d’aquestes eleccions. I és que és evident que quan algú vota una persona per ser alcalde no la vota (només) pel partit que representa. I això és així perquè l’Ajuntament (el Comú al Principat) és l’administració més propera al ciutadà. Per tant a l’hora de triar el vot entren en joc moltíssimes variables que van des de l’afinitat personal amb aquesta persona fins a les diferències (també personals) amb la resta de gent que aspira al mateix càrrec o l’experiència pròpia de si qui aspira a estar al capdavant del municipi ha resolt satisfactòriament els problemes que se li han plantejat durant el mandat, entre moltes altres coses. 
Per tant, el que caldria des del meu humil punt de vista és que la llei electoral tingués molt més en compte aquests condicionants per donar més pes a la persona que guanya les eleccions. I això passa perquè qui quedi primer no hagi de fer una carrera d’obstacles de tres setmanes per intentar ser investit. Al capdavall, a Barcelona són gairebé 5.000 persones més les que prefereixen que Maragall sigui alcalde a què ho sigui Colau, de la mateixa manera que Ordeig (la Seu) i Romero (Tremp) van convèncer 206 i 352 persones més que els seus immediats competidors i competidores. I això s’hauria de respectar com es respecta que un equip de bàsquet guanyi a la pròrroga amb només un punt d’avantatge gràcies a un triple al darrer segon just quan sona la bocina del marcador.