• Amb la consagració del temple de la Sagrada Família la causa catalana és una mica més catòlica, és a dir, universal

A la França del segle XVIII no descobrir-se al pas de la processó del Santíssim Sagrament podia ser castigat fins i tot amb la pena de mort. Expliquen que l’irreverent Voltaire, ja vell, en creuar-se amb una processó es va treure el barret amb una lleugera inclinació de cap en veure passar la sagrada forma. «¿Ja heu fet les paus amb Déu?», va preguntar-li un amic que l’acompanyava, un d’aquells catòlics militants sempre ansiosos de veure en una eventual conversió del vell fustigador de capellans una prova de l’omnipotència divina. «No, per ara només ens saludem», va ser la resposta del filòsof. No estic segur que l’anècdota sigui vertadera, però com a mínim és versemblant i sempre podrem dir allò de se non è vero è ben trovato.

La resposta de Voltaire evidencia la finezza –quasi vaticana– del gran fustigador dels excessos del fanatisme religiós, del poeta corrosiu contra la metafísica tosca, de l’iconoclasta burleta... del volterià per antonomàsia. D’un Voltaire que també va ser l’autor d’aquella Oració a Déu del Tractat de la Tolerància, digna d’un inspirat sacerdot postconciliar i ecumènic; que va acollir al seu feu de Ferney jesuïtes expulsats de l’Espanya il·lustrada de Carles III; que va fer construir al seu château una església amb la inscripció Deo erexit Voltaire (Voltaire la va erigir per a Déu); que va mantenir una fluida correspondència amb el cardenal Lambertini, abans i després de la seva entronització com a papa Benet XIV. Correspondència que va acabar amb la millor campanya de màrqueting que se li podia fer a un autor d’aquell temps: la inclusió de les seves obres a l’índex dels llibres prohibits per l’Església Catòlica.

Més de dos segles després, un altre filòsof, Jürgen Habermas, entaularia un nou debat amb un altre destacat príncep de l’Església, el cardenal Ratzinger, que més tard arribaria a papa i adoptaria, no per casualitat, el nom de Benet XVI. Fa més de cinc anys, poc després de l’entronització de l’actual papa, diversos diaris van publicar l’intercanvi de punts de vista entre el filòsof i el cardenal que va tenir lloc a la Universitat de Baviera el 19 de gener del 2004. Segons em va semblar, el resultat podria ser perfectament un empat tècnic, però hi va haver un punt en què Ratzinger es va mostrar clarament superior: en l’ancoratge metafísic de tota ètica, de tota moral i, per tant, de tot sistema jurídic i polític. Un ancoratge últim, subtilíssim, quasi imperceptible. Allò que deia Kant –rebesavi d’Habermas i de tots els pensadors liberals– de «dues coses hi ha al món que omplen el meu esperit d’admiració i respecte: el cel estrellat que hi ha damunt meu i la llei moral que hi ha en mi». El cardenal i el filòsof van coincidir, de forma matisadament diferent, a assenyalar que cal protegir-se dels excessos de la raó, com també ha calgut protegir-se dels excessos de la fe. Com ens van anticipar Goya o Mary Shelley, una raó que delira produeix monstres.

En el fons, allò que preocupava a Ratzinger i Habermas, com a bons dogmàtics, era el relativisme. Dos retrets cal fer-los: A Benet XVI, que no hagi deixat prou clar als seus que tot aquell que no pensa com ells no és necessàriament relativista: La moral de Kant, per exemple, no coincidia amb la de l’Església del seu temps però ¿algú seria capaç de citar un papa amb unes conviccions morals més profundes i més sòlidament fonamentades que les del pensador de Königsberg? A Habermas i als liberals se’ls pot retreure que massa sovint vulguin amagar el seu dogmatisme –el liberalisme és sempre dogmàtic, mai escèptic– darrere una màscara d’un cert constructivisme amable i benpensant. Però bé, en el fons a tots els amoïna el relativisme, una qüestió que també inquietava el vell Voltaire, d’aquí provenen les seves crítiques a l’ateisme: «l’ateisme és més perniciós que la superstició», va deixar escrit i, com a prova, la seva Histoire de Jenni traduïda al català com El setge de Barcelona. En el fons, el que preocupava al pensador francès no era la gent que no creia en Déu, en un déu, sinó la gent que no creia en l’existència de veritats absolutes; tenia por que en el mateix lot en què la Humanitat enviaria els déus a la foguera hi anessin també la Justícia, la Bondat, la Bellesa, la Veritat... tenia por de l’ateisme ètic –no l’ètica dels ateus, sinó la manca d’ètica– és a dir, del relativisme.

De la relació de l’Església amb els seus crítics en surten fruits interessants sempre i quan hi hagi altura per ambdues bandes: El diàleg entre Benet XVI i Habermas, entre Benet XIV i Voltaire, seria impensable sense uns papes amb una sòlida base il·lustrada, però també sense uns intel·lectuals amb una aguda intel·ligència: els «reticents intel·ligents», que escrivia dilluns Enric Juliana a la crònica publicada a La Vanguardia sobre la consagració de la basílica de la Sagrada Família de Barcelona. Certament, entre els reticents –com també entre els adeptes– la intel·ligència sovinteja menys del que seria desitjable. ¿Què haurien fet tots aquests exegetes de l’anticlericalisme trendy si haguessin viscut al segle XVIII i no al XXI? ¡Era aleshores que tenia mèrit ser anticlerical! ¿S’haurien solidaritzat amb Voltaire quan els seus llibres van ser cremats a la plaça pública, quan les seves opinions irreverents el van conduir dues vegades a la Bastilla, quan es va erigir en l’única veu que clamava justícia per a Jean Calas, víctima del fanatisme catòlic a Tolosa, quan va condemnar sense pal·liatius la massacre de la Nit de Sant Bartomeu i la revocació de l’Edicte de Nantes? No, però segur que haurien estat els primers a criticar-lo quan va dedicar Mahomet al papa.

En ple segle XXI ser un menjacapellans està passat de moda, és massa fàcil. Els quatre gats que diumenge passat a Barcelona van saltar al pas de la comitiva papal amb pancartes casolanes i el lema jo no t’espero són simples rebels, no revolucionaris. Fa dècades que el món exalça les virtuts d’Antoni Gaudí. Doncs Gaudí era això: un arquitecte genial, un catòlic fervent i un catalanista militant. I malgrat tots els retrets i totes les crítiques intel·ligents que se li puguin fer, l’Església –la de Barcelona i la Universal– va saber conjugar perfectament aquests valors a la cerimònia de diumenge. No seré jo qui digui, com algun polític espanyol, que el millor que li ha passat a la llengua catalana en 1.000 anys és que el papa la parli. No. Però és cert que la causa catalana és ara una mica més forta i una mica més universal –és a dir, més catòlica– que abans. Per la mateixa lògica que reconeixem el gest d’Obama apostant per un seient al consell de seguretat de l’ONU per a l’Índia com un recolzament a la causa d’aquell país –no pels fets, sinó per la simple repercussió de les paraules– també la visita de Benet XVI i la posada en escena orquestrada pel cardenal Lluís Martínez Sistach és un fet positiu per al catalanisme. En certa manera, la decepció del president Jordi Pujol quan el 1982 Joan Pau II va pràcticament obviar la realitat catalana en la seva visita a Montserrat i a Barcelona s’ha vist ara recompensada amb escreix.
La visita del papa, i més en els termes en què a Barcelona va ser planificada i executada, transcendeix el fet religiós. Com també el temple de la Sagrada Família transcendeix el fet religiós: és una mostra inequívoca del caràcter català, de la feina ben feta, de que allò que es comença en una nit de rauxa s’acaba en molts anys de seny, fins al final, fins a les darreres conseqüències. Quan tots els presents canten el Virolai allà hi ha quelcom més que un himne religiós. La consagració de la Sagrada Família va ser una oportunitat ben aprofitada per mostrar al món el fet diferencial català: els catalans tenim una societat més secularitzada que l’espanyola, però menys incòmoda amb la seva tradició cristiana; una societat més d’esquerres que l’espanyola, però menys avesada a proclames de lluita de classes passades de moda; una societat més oberta al món, però menys acomplexada de la seva identitat; una societat més plural, però capaç d’assolir consensos més amplis. Tot això es va posar de manifest amb la visita papal.
Amb subtilesa i amb perseverança, hem de mantenir els catalans aquests valors. Hem d’aprendre, d’una vegada per totes, a no fer nostres guerres que no són les nostres. Si José Luis Rodríguez Zapatero vol seguir amb la seva croada per la laïcitat amb uns objectius que se suposen nobles però amb uns mitjans sempre maldestres, és el seu problema, no el nostre. Nosaltres hem de ser capaços d’arribar al mateix lloc, i fins i tot més enllà, sense fer ni la meitat de soroll. England’s difficulty is Ireland’s opportunity, deien els secessionistes irlandesos fa 100 anys. Doncs això: hem de saber transformar les dificultats d’Espanya en oportunitats per a Catalunya. Si el govern espanyol té problemes amb l’Església Catòlica, Catalunya ha de saber treure’n profit. Roma és un bon aliat, i d’ella hem d’aprendre la subtilesa, la perseverança i la contemporització. Cristiana potser no, però Catalunya serà romana, o no serà.

Ara bé, tan magistral que és l’Església en les seves posades en escena i ¡quins errors que comet! No respecte a Catalunya, en què el tracte dispensat per Benet XVI va ser exquisit, molt més respectuós que el de qualsevol monarca o president espanyol, sinó en qüestions més universals, més catòliques. No seria just posar al mateix sac tots els crítics amb la visita papal que han deixat sentir la seva veu aquests darrers dies. La flash mob convocada pels gais i les lesbianes per besar-se al pas del papa per la plaça de la Catedral no deixa de ser la demostració d’una realitat present a totes les ciutats occidentals i, a més, contribueix a engreixar la paradoxa de la visita de Benet XVI: El papa consagra una basílica, el més important temple catòlic en construcció, en una ciutat que podria passar per la moderna Babilònia; ¡la comitiva papal desfilant pel regne del pecat! L’Església, tan magistral en les seves posades en escena, sap que això té una força estètica increïble.
Hi ha encara un element més seriós: el paper de la dona a l’Església, que queda perfectament reflectit en aquelles monges que netejaven l’altar després que el papa l’hagués ungit amb l’oli del crisma mentre centenars de prelats, tots homes és clar, s’ho miraven. En va són les matisacions que fa l’Església explicant que aquelles dones no netejaven l’ara, sinó que la nodrien, que ajudaven a ungir-la, que el carisma de la seva orde així ho contempla... El problema no és el que feien aquelles dones, sinó que només ho feien dones i que a les dones al si de l’Església hi ha coses que no els és permès de fer. Anar així pel món va contra els fonaments de qualsevol moral que es pretengui universal. Els pobles i ciutats de Catalunya estan plens de dones que van cada setmana a missa i que no entenen perquè l’Església les relega a un paper sempre secundari i en qualsevol cas desigual al dels homes; dones que miren amb enveja altres confessions cristianes en què les dones poden arribar a les més altes dignitats de la jerarquia; ¿qui sap si alguna d’elles no abraçaria de grat l’anglicanisme si tingués algun temple a la vora de casa? L’Església serà feminista o no serà.
Les dones que reclamen igualtat  també tenen sòlides conviccions ancorades en la metafísica i d’aquestes conviccions en deriva la seva lluita. Els que critiquen la postura papal respecte del preservatiu, que tantes vides ajudaria a salvar i a dignificar al tercer món, també tenen sòlides conviccions morals i metafísiques per fer-ho. Els gais i les lesbianes també tenen sòlids fonaments morals per lluitar pels seus drets. Tothom que invoca un dret està proclamant, potser sense saber-ho, l’existència de Déu: allò del «cel estrellat» que hi ha damunt nostre i la «llei moral» que hi ha en nosaltres. Totes aquestes persones crítiques amb alguns dels posicionaments de Benet XVI també són en certa mesura campiones contra el relativisme, també estan assedegades de dogma. I això la jerarquia de l’Església ho hauria de tenir en compte; sobre tot si vol seguir essent catòlica, és a dir, universal.

Per a més informació consulti l'edició en paper.