Àlex Fusté Economista en cap Andbank

Teresa May va convidar ahir al Parlament que donés suport al seu pla de sortida (WAB o Withdrawal Agreement Bill) a canvi d’oferir un referèndum posterior sobre el mateix pla. Aquest és el seu últim intent (abans de dimitir al juny) de deixar el país encaminat cap a una sortida suau. L’intent, però, va resultar fallit, perquè tan laboristes com molts conservadors van criticar el pla, posant-nos de nou en aquesta situació laberíntica on la cinquena economia del món s’enfronta a tots els escenaris possibles: Cancel·lació del Brexit, Customs Union, extensió de l’extensió o No Deal (Hard Brexit).

Per descomptat, no pot faltar la pregunta incòmoda del dia: Què hem d’esperar? Us ho explico en 5 punts.

1. Enduriment de la retòrica de polítics i empresaris. No s’estranyin si veuen un enduriment verbal per part de líders polítics europeus i britànics. Tampoc ha d’estranyar-los veure a bancs augmentant les probabilitats d’un Hard Brexit (JPM acaba de fer-ho, augmentant del 15% al 25% la probabilitat d’un Hard Brexit). Per què no s’han d’estranyar? La dimissió de May al juny obre la porta a un nou primer ministre (PM) que inevitablement serà un «hardliner» –possiblement Boris Johnson-, ja que serà triat pels conservadors, en la seva majoria defensors d’una ruptura amb Brussel·les.

2. Boris Johnson com a PM ho tindria molt difícil per a promoure un Hard Brexit. Sens dubte, la irrupció d’un nou primer ministre britànic com Boris Johnson (o qualsevol altre euròfob) generaria preocupació entre els inversors; cosa que pesaria en la lliura i els actius britànics. No obstant això, i atès que els números en el Parlament romandrien inalterats, Johnson ho tindrà igual de complicat (que Teresa May) a l’hora d’aglutinar una majoria que obri les portes a un Hard Brexit. Tinguin en compte que molts Tories pro-europeus (fins i tot el gabinet), ja han anunciat que desafiaran Johnson «fins i tot més si cap del que ho van fer amb Teresa May». Sense oblidar que també Laboristes i Liberals estarien més units que mai en l’oposició.

3. Eleccions anticipades per a promoure un Hard Brexit? Probablement No: Alguns col·legues meus del Regne Unit diuen que Johnson podria promoure eleccions anticipades amb l’esperança d’obtenir una majoria més àmplia, i així promoure un No-Deal des d’una posició de força. Els que saben de política britànica m’expliquen que Johnson, en la seva infinita ambició, no posarà en perill el seu nou estatus de PM (almenys fins que hagi passat un bon temps). Estic d’acord. Al cap i a la fi, sóc dels que pensa que per arribar lluny en política cal tenir suficient vanitat i ambició, però l’ambició sempre ha de superar la vanitat. Això justificaria la meva aposta.

4. Probable extensió de l’extensió? Per què no? Líders com Macron poden endurir el seu discurs d’oposició a estendre de nou la data de sortida, però fins i tot ells saben que té poc sentit forçar Europa a una situació de dislocació comercial que resultaria d’un No-Deal. Amb un nou líder al capdavant de la Comissió Europea, les eleccions al Parlament Europeu ja finalitzades (sense necessitat doncs de discursos durs), i amb la «necessitat» que el Regne Unit continuï contribuint al pressupost comunitari (almenys fins a final de 2020), una nova extensió de la data de sortida sembla una cosa probable.

5. Fins i tot Johnson probablement vol evitar un Hard Brexit. Buscarà desafiar al Parlament Britànic, rebutjant l’extensió de la data límit? Mirin. Quan Johnson assumeixi com a PM, amb tota seguretat rebrà un document escrit d’advertiment des del Tresor, el Banc Central d’Anglaterra, la patronal d’empresaris i, fins i tot, del ministeri de defensa. En aquest document s’advertirà que un No-Deal (i el conseqüent Hard Brexit), posaria en perill l’estabilitat financera del país, l’economia, fins i tot la seguretat nacional, perquè un Hard Brexit augmentaria el risc d’activitats terroristes (donat que es donarien per finalitzades les col·laboracions internacionals). Com sabem que aquests advertiments es lliuraran? Perquè els mateixos advertiments van ser lliurats a Teresa May en un dossier de 14 pàgines l’1 d’abril, quan el seu govern estava considerant el No-Deal. Igual que aleshores, el nou Primer Ministre haurà de decidir entre dues opcions: 1) Riure’s d’aquests advertiments i confiar en les sempre imprecises valoracions de personatges com Nigel Farage sobre que un «Hard Brexit és inofensiu», o 2) Reflexionar sobre com de vegades els presidents es troben en situacions adverses després d’acceptar vaporosos consells d’assessors frívols. És molt probable que opti per aquesta segona opció, i que escolti els advertiments de professionals.

Una lectura poc convencional? Ho reconec, ja que a primera vista podria semblar que l’escenari dolent guanya possibilitats (al cap i a la fi, Johnson no és May). És en aquestes ocasions quan recordo quelcom que em van ensenyar de jove: Cal no confondre el terme veure amb mirar. Detenir-se en el fet obvi, que pot vetllar la lectura més enllà del fet irrellevant, és mirar. No veure.