Trastorn bipolar
És una malaltia que afecta tant a la persona com al seu ambient social. Família, amics i treball. No distingeix entre gèneres sexuals, afecta a tots dos. Ho pateix el 0.8% de la població mundial i és crònic. No té cura. Entrellaça períodes d’eufòria i de molta activitat amb períodes de tristesa i apatia. Als primers períodes se’ls anomena manies i als segons, depressió. Aquests brots psicòtics apareixen unes 3 o 4 vegades a l’any i duren entre tres i cinc setmanes. Anteriorment aquesta malaltia es denominava trastorn maníac-depressiu. Durant el transcurs d’un període a un altre la persona té emocions intermèdies. Pot portar una vida com qualsevol altra.
Durant la setmana o el dia, tots vivim experiències bones i no tan bones, però la diferència amb aquestes persones, és que elles, les experimenten a nivells molt elevats. Es van a l’extrem, o estan eufòriques o deprimides. Es diagnostica entre els 20 i els 50 anys d’edat. És en aquesta franja quan la persona sent que les seves conductes no són molt normals. Són molt exagerades i decideix acudir a un especialista (metge, psiquiatre, psicòleg). Encara que els signes més característics ja comencen a destacar en l’adolescència. No és senzill de diagnosticar perquè el pacient només explica la part depressiva, condicionant el diagnòstic. Amb les conseqüències negatives d’usar una medicació errònia. Si es diagnostica depressió, se’l tractarà amb antidepressius i això és molt perillós perquè, si ja durant l’etapa de mania, està eufòrica, amb els antidepressius, ho estarà encara més i durant més temps.
No obstant això, amb la medicació adequada, la persona passa totalment desapercebuda. És una més dins la societat. Aquesta medicació és una meravella. Des que es va crear, en els anys 50, els hospitals psiquiàtrics han vist reduïda la seva població. És d’origen genètic. No hi ha un gen específic. Són diversos els gens danyats i amb la seva interacció sorgeix la malaltia. Es basa en un desequilibri neuroquímic, afectant els neurotransmissors de la dopamina i la serotonina. Entre altres, són els responsables dels estats anímics.
Com més dopamina hi hagi en el cervell, més eufòrics estem i com més serotonina, més calmats. Amb això vull dir que no es desencadena per haver tingut una infància traumàtica o un estil de vida estressant. Vull puntualitzar que l’abús de certes drogues il·legals, pot incidir en el seu desenvolupament. Perquè pirategen la comunicació neuronal. Entre elles destaquen el cànnabis i les metamfetamines. La primera perquè activa la segregació de dopamina i la segona perquè a part d’activar la seva segregació, també inhibeix la seva recaptació amb la qual cosa està més temps en el cervell.
Per al seu tractament es fusionen la medicació i la teràpia psicològica. Amb la medicació es busca estabilitzar la comunicació neuronal i amb la teràpia, s’ensenya a identificar els episodis maníac-depressius. Quan s’està entrant en ells. Per a anticipar-se i posar-los fre. Es treballa més la fase de la mania. Per a controlar l’eufòria, perquè és la que desencadena el procés. Durant el període de mania, la persona es torna impulsiva, desenvolupa moltes activitats alhora. Ho vol dir tot al mateix temps. Està plena d’energia, se sent capaç de tot. Té l’autoestima pels núvols. Això pot portar a realitzar activitats d’alt risc, sense prendre les precaucions necessàries (sexe sense protecció, beure alcohol desmesuradament, abús de drogues il·legals, conduir a tota velocitat, etc.). Pot gastar-se la nòmina del mes en una tarda. Entra en un centre comercial, bingo, casino, etc. i no surt fins a haver-se gastat tots els diners. Són actes purament impulsius. Es distreu fàcilment, si comença algun projecte el deixa al cap de poc temps, per a dedicar-se a un altre. Pot haver invertit moltes hores o molts diners però tot d’una, després d’uns dies, decideix deixar-lo i començar amb l’altre. Moltes vegades té una parla accelerada. No sent la necessitat de dormir i al mateix temps, li falten hores per a fer tot el que es proposa.
Mentre dura la mania, reflecteix molt optimisme i entusiasme però en estat habitual, és tímida o introvertida. Estem parlant d’uns canvis extrems. L’estat d’eufòria és tan elevat que la persona comença a delirar. A veure i sentir el que no hi ha. A vegades pot arribar a desenvolupar esquizofrènia. No obstant això, durant el període depressiu, és tot el contrari. Està apàtica, ja res li agrada, ni li crida l’atenció. No surt de casa, pot passar dies tancada. S’altera la seva alimentació, menja en excés o perd l’apetit. Fins i tot pot arribar a tenir idees suïcides. Un 30% de les persones amb aquest trastorn s’intenta suïcidar.
Dins de la malaltia, es distingeixen dos grups. El de tipus II i el de tipus I. En el de tipus II predomina la mania i en el de tipus I la depressió. Poder diferenciar aquests grups és important perquè a l’hora de prendre la medicació, els pacients del tipus II són més reticents a continuar amb el tractament, ja que no reconeixen el seu problema i no troben sentit a medicar-se. A diferència d’aquests, els del tipus I són conscients del seu estat anímic i volen superar-lo.
Explicat això haig d’esmentar la ciclotímia. També és un trastorn de l’estat anímic però, no és estan greu com el bipolar. La gran diferència entre tots dos és que, els brots psicòtics es donen unes 30 vegades a l’any, és a dir molt seguits, però són de menor intensitat. No són tan extrems. En aquest cas parlaríem d’hipomania.