Un món de pactes
El pacte d’Acord de Liberals i Socialdemòcrates era una contradicció política per a molta gent. Un pacte tàctic, mai ideològic –per això costava tant de fer entendre–. Aquesta unió tenia la voluntat de trencar la majoria absoluta qüestionant el sistema electoral territorial i facilitar un canvi de govern que fos més de pactes, més plural, més inclusiu però mai un pacte ideològic. Vam explicar moltes vegades que ni els Liberals volíem ser Socialdemòcrates ni els Socialdemòcrates volien ser Liberals. Portàvem programes de país diferents i candidatures nacionals separades però sí acords concrets. Un pacte L’A i PS mostrava que quan els polítics tenen voluntat, parlen i s’entenen, tot i tenir diferències polítiques molt clares.
Però que succeeix quan no és la voluntat pròpia la que força la necessitat de pacte? Durant l’escenari preelectoral andorrà poques coses es podien preveure a part d’un evident desgast pels Demòcrates d’en Toni Martí i moltes incògnites en relació a les altres agrupacions. El difícil pacte de d’Acord, l’escissió de CC a la Massana, una terceravia que va apostar finalment per anar més enllà del Sant Julià d’Unió Laurediana i les dues llistes independents feia que les «porres» sobre els resultats fossin molt difícils i incerts (per cert, no conec ningú que l’encertés).
Aquest és l’encant de la democràcia i hem de ser responsables i actuar en conseqüència en favor del país. Ara toca demostrar si allò de pactar i facilitar la governabilitat ens ho crèiem o no, sobretot per part dels que ho hem defensat fins a arribar a la més àmplia contradicció.
Toca pactar, i toca fer-ho amb aquells que no hem triat i que no volíem, jo la primera. Però el repte és precisament aquest. Els Demòcrates d’en Xavier Espot són els que tornen a tenir el nombre més gran de consellers i, per tant, els hi correspon trobar les fórmules de pacte que donin més garanties d’estabilitat política al país. Als altres ens pertoca facilitar-ho. L’opció de fer-ho des de l’oposició és viable però fer-ho des d’un Govern de coalició ens donarà l’oportunitat de tirar endavant una part de les nostres propostes programàtiques en favor d’un país millor i això també s’ha de tenir en compte.
Aquí tenim la contradicció interna: pactar no, però tirar endavant el programa, sí. I és evident que tot no pot ser.
Com s’arriba a prendre una decisió de tal calat i de tan alt cost polític vers l’electorat? La resposta implica avantposar les necessitats actuals del país. Recordem que l’estabilitat política sempre és garantia d’estabilitat econòmica i tenim molt a fer en relació al creixement i diversificació de la nostra economia. Això, en un context global en què els canvis econòmics i socials cada cop van més de pressa i que no esperarà a una Andorra capficada en picabaralles de poca alçada.
A més, cal ser conscients del que significa que actualment estiguem en mig d’unes negociacions amb la UE per un Acord d’associació. L’estabilitat política durant el procés és imprescindible per tal d’obtenir òptims resultats i no podem arriscar-nos. Som molt petits i necessitem tots els nostres òrgans institucionals i polítics per tirar endavant aquesta negociació.
Aquests objectius no es poden tirar endavant ni des de l’oposició d’anar a rebentar-ho tot ni tampoc des de l’immobilisme d’altres. Els Liberals no veiem el no fer res com una opció. Així que la decisió està presa i treballarem per allò que és més important, el nostre país, i amb la màxima responsabilitat que és, de fet, el que tots plegats hauríem de fer.