Francesc Guillaumet Periodista

A finals de la Segona Guerra Mundial l’espia Joan Pujol, més conegut pel sobrenom de Garbo, va fer gala de les seves bones arts i va fer creure a Hitler que el desembarcament aliat es produiria en un lloc diferent al de Normandia. L’exèrcit alemany va picar l’ham i va donar per bona la informació de Garbo, amb la qual cosa va desplaçar efectius dels llocs on es va produir el desembarcament de les tropes aliades propiciant així el principi del final de la Segona Guerra Mundial i la derrota de Hitler. Aquesta és, d’alguna manera, una de les enredades més cèlebres de la història de l’Europa contemporània i una informació falsa que, per sort, va contribuir a donar l’estocada final a la barbàrie del règim nazi. I és que és lògic que les fake news (notícies falses) es facin servir entre serveis d’espionatge i per operacions d’envergadura com la descrita abans. El que ja no és tant lògic (ni ètic) és que cada vegada més aquesta costum de donar gat per llebre s’hagi apoderat del nostre dia a dia i que fins i tot algú la pugui confondre amb el periodisme.

Les fake news, doncs, estan a l’ordre del dia. Tant és així que en els darrers temps han proliferat els cursos i seminaris dedicats a donar eines per desemmascarar-les. Sense anar més lluny la Càtedra de Pensament Cristià del Bisbat d’Urgell en va organitzar un fa una setmana a Sant Julià de Lòria. Amb el títol de Veritat, postveritat i fake news, aquesta parròquia andorrana va acollir especialistes com els filòsofs Joan Garcia del Muro i Francec Torralba i el professor d’Ètica de la Ramon Llull, Carlos Ruiz. Explicava aquest diari que els ponents van coincidir en afirmar que educar el receptor «davant del gran poder que tenen per distribuir notícies falses» les xarxes socials i (ai làs!) fins i tot alguns mitjans és una de les maneres per prevenir que el fenomen vagi guanyant terreny. No els faltava raó als ponents que van posar sobre la taula aquesta reflexió perquè encara ara (i jo m’hi he trobat) és freqüent que al preguntar a algú on ha llegit una notícia contesti que l’ha vist a Facebook. D’entrada cal explicar que Facebook no és un mitjà de comunicació, sinó una plataforma de continguts, i el que caldria és que aquesta persona que diu que ha llegit una notícia a les xarxes socials fos capaç d’anar més enllà i saber donar raó de quin mitjà l’ha donat i quina credibilitat té. Per tant, apostar per un receptor crític que sigui capaç de detectar a la primera de canvi quan li donen gat per llebre (que això és precisament una fake news) és una de les maneres de posar barreres a la proliferació interessada de mentides, que és el sinònim més adequat per parlar de postveritat per molt que vulguem embolcallar el terme amb neologismes de darrera generació.

Però no només Andorra va acollir la setmana passada un seminari dedicat a aquesta nova realitat. També a la Terra Ferma se’n va celebrar un altre. El Col·legi de Periodistes de Catalunya i la Universitat de Lleida van dedicar la cinquena edició del simposi sobre Llibertat de Premsa a les Fake News. Amb taules rodones, conferències i debats que van comptar amb professionals de la comunicació, com el professor Josep Gifreu o el periodista Marc Amorós, que va presentar el llibre La verdad de las noticias falsas, es va intentar donar claus per no caure en la desinformació. Després d’alertar que la política sap que «les fake news treballen molt bé per difondre el seu missatge, inclús per captar vots», Amorós va advertir que les notícies falses corren amb més rapidesa que les verdaderes. I això és preocupant atès que la comunicació del món 2.0 en el que estem ja va a velocitat de creuer. D’altra banda, aquesta col·loqui celebrat la setmana passada a Lleida també va posar sobre la taula la possibilitat que en un futur no gaire llunyà neixi una nova figura professional en el món de la comunicació, que és la del verificador que s’encarregui de comprovar si les notícies són reals.

D’entrada, però, davant de tots aquests casos, és més necessari que mai reivindicar el paper del periodisme. I és que encara que la realitat és polièdrica i, per tant, cada mitjà se la mirarà des del seu propi prima, també és cert que la professionalitat primarà sempre per qualsevol altra consideració. Ara bé, el que cal és que això és faci amb la màxima honestedat possible perquè el lector/espectador sàpiga de quin peu calça cadascú. Formar-se una opinió del que passa, a més, és una tasca que no es pot fer mai amb un sol mitjà, sinó que és bo remenar informació diversa (sempre que sigui professional i de qualitat) per compondre aquesta figura polièdrica que és la pròpia realitat que s’expressa cada dia a través de les pàgines dels diaris, les emissores radiofòniques i les cadenes de televisió (també a través dels diversos suports d’Internet). Deia que la realitat és polièdrica però això no pot fer oblidar que tot mitjà té els seus periodistes que, en conseqüència, es guien per la pròpia deontologia professional. Per això per evitar les fake news la millor recepta és recórrer als mitjans d’informació convencionals perquè, d’entrada, de notícies falses no en donen. És obvi que un periodista es pot equivocar, com pot errar un metge, un enginyer o un electricista. Però si passa això l’endemà o al cap de poques hores es rectifica i s’informa el lector del que ha passat. La postveritat, doncs, que no és res més que la mentida amb un altre nom, té poc camp a córrer en la premsa seriosa. Des d’aquest punt de vista les fake news poden ser objecte d’altres àmbits però no del periodístic (almenys del que és fa digne de tal nom).