Omar el Bachiri Psicòleg clínic

La mort és ineludible, ens recorda que estem vius. És una carrera contracorrent, en contra de la vida. Si saps que et moriràs per què no fas el que et fa feliç? Si és pel què diran, et recordo que a la tomba o a la incineradora estaràs tu, no els altres. Ningú té el dret a jutjar-te. Només la llei té aquest poder. Així que, qualsevol conducta que estigui dins dels seus límits, és legal. Canviar d’opinió les vegades que vulguis, anar amb xancletes a l’hivern, pintar-te els cabells de qualsevol color, passejar sota la pluja sense paraigua, etc. La mort no entén de classes socials, de gènere de sexe ni d’edats. Ella ve i sense demanar permís se’n porta a qui sigui. Pots ser tu, ell, ella, jo o els quatre. Per molts de diners que tinguem, no podem comprar ni un segon més de vida. Li dóna absolutament igual si hem nascut ara mateix o si tenim cent anys. Li pertanyem. Durant un temps ens ha prestat a la seva germana, la vida. El problema és que vivim en una societat de consum devastadora i sense escrúpols. Ens vol fer creure que som immortals. Ens ven cremes per dissimular les arrugues, tints per emmascarar els cabells blancs, cirurgia estètica i hipoteques a 40 anys. 
Tot això fa que moltes persones s’oblidin que a l’escola van estudiar història i com bé diu el seu nom, significa passat. Avui estàs, crees o dius alguna cosa i desapareixes. Aquest conjunt de creences fa que s’infravalori la mort. Ella és l’encarregada que gaudeixis de la teva vida. De tant en tant t’emmalalteix per a avisar-te que estàs procrastinant massa els teus objectius. T’està recordant que quan et recuperis, vagis per ells. Quan et fa mal el cap, un queixal, un genoll, etc. L’única cosa que desitges és recuperar-te per seguir amb la teva rutina però quan no estàs malalt per què no fas el que t’agrada? 
Llavors és quan la vida et torna a donar un altre avís. Se’n porta a algun ésser estimat teu. Aleshores reacciones i afirmes que la vida és una porqueria, és injusta i que a partir d’ara, viuràs com et sembla. Que la vida són dos dies i ja no et preocuparàs tant. Gaudiràs més del teu dia a dia. Però passat un temps te n’oblides i tornes a la mateixa rutina. 
Les persones moren per ensenyar-nos als que estem vius que cal viure com ho sentim. En comptes d’enfocar-te en la part negativa, que és l’absència d’aquesta persona que tant estimes, enfoca’t en el missatge que t’ha deixat. Viu com ho desitges. 
Si ets creient, genial, el teu ésser estimat estarà amb el teu déu. L’únic inconvenient és l’absència que ha deixat. El teu t’estima i t’està demanant que aprofitis el temps. Per  això t’ha dotat de la capacitat d’elecció i d’emocions. Amb aquestes dues virtuts, es crea la teva actitud. Serà bona o dolenta, tu decideixes què fer. Déu no vol ni tant lament ni tanta resignació. Resa com si tot depengués d’ell, però treballa com si tot depengués de tu. Treu-te del cap que només es moren els altres. Si no ets creient, també és genial. Reforça les teves teories, qualsevol que siguin. Com he esmentat anteriorment, tens les capacitats necessàries per  viure com vols. El missatge és el mateix: aprofita el temps que et queda. Mentre estiguis viu, tot és possible. A més a més, quan ens morim deixem de preocupar-nos per satisfer les necessitats fisiològiques. La fam, el fred i el somni. Aleshores, no et passis el dia queixant-te. Et moriràs igual. No serà millor gaudir del poc temps que tenim? 
Pensa per un moment què passaria si et mors ara mateix. La resposta és que no passaria res. Sento informar-te però és la veritat. Els teus éssers estimats ploraran un temps, però acabaran acceptant la teva absència. L’estat ja té recursos per aquesta situació. Et recordo que no seràs ni el primer ni l’últim a morir.
Et deixo un text del meu llibre Feliç i amb estalvis on una dona no és conscient que el temps en la vida és limitat. 
Ana, és una dona de 35 anys, és economista i treballa per a una reconeguda signatura de vendes per internet. Està feliçment casada i amb dos fills. Treballa cada dia, inclòs el cap de setmana. El seu objectiu és aconseguir un milió d’euros per portar la vida desitjada i així poder passar més temps amb els seus. Quan el seu marit, fills o amics li proposen anar al cinema o a prendre alguna cosa, sempre els contesta que ara no pot, que ha d’aconseguir aquest milió per poder després dedicar-se a ells. 
Ana, ara té 55 anys i ha aconseguit el seu preuat milió d’euros, però els seus amics ja no li truquen per a quedar, el seu marit l’ha deixat i els seus fills ja són independents. 
Un bon dia toquen al timbre de la seva casa i obre la porta, al davant té a un ésser vestit de negre i somrient.
- Hola –li diu–. Sóc la mort i vinc a buscar-te. Ha arribat la teva hora.
- No –tota sorpresa li respon–. No em pots endur amb tu. Ara tinc el milió d’euros i puc fer el que vull. 
- Farem un tracte –li diu–, et dono deu mil euros si em dónes dos anys més de vida. 
- No –li contesta la mort–.
 - Bé, cent mil euros, –li torna a proposar l’Ana–.
 La mort segueix sense cedir un segon.
- Doncs mig milió per un mes de vida.
Sent negativa una altra vegada la resposta de la mort.
Desesperada, li proposa donar-li el milió d’euros per uns segons més de vida, per poder acomiadar-se dels seus éssers estimats, tornant a respondre la mort que no. 
- Ho sento. T’ha arribat l’hora i et vens amb mi –li contesta la mort–.
Moralitat de la història: Ni un milió d’euros poden comprar tan sols un segon de temps. La vida és el que passa mentre la planifiquem. 
Si no saps quant temps estaràs viu, gaudeix dels plaers que aquesta t’ofereix. H
Psicòleg clínic i escriptor