Sostenibilitat i construcció
La sostenibilitat general, com a objectiu de qualsevol societat que valori el seu futur, és avui, ha estat i continuarà sent, un dels factors importants al qual hi cal dedicar esforços col·lectius, especialment en els àmbits educatiu, social, econòmic i legal.
El significant ecològic que donem avui a la paraula «sostenible», derivada de sostenir, no apareix al Diccionari de l’IEC fins a l’edició del 2005.
Encara que la paraula o terme de sostenibilitat sigui de recent incorporació en el nostre parlar diari, i està pendent d’incorporar-se als diccionaris, el concepte, expressat diferentment, ha format part de les mentalitats o imaginari col·lectiu des de sempre.
Vegi’s si no el refranyer popular: No hi ha temps que no torni; hi ha més dies que llonganisses; hi ha temps d’obrar i de reposar; per més que corris no arribaràs més aviat; per molt matiner que siguis no sortirà abans el sol; qui va de pressa, plega tard; qui molt menja, poc menja; qui poc menja, molt temps menja; de mica en mica, s’omple la pica; el mal usar no pot durar; qui bé tanca, bé obre...
Avui, però, el mot sostenibilitat ja és d’ús corrent i s’ha generalitzat a qualsevol domini, conscients que aquesta és important en tots els àmbits si, finalment, volem que sigui possible la continuïtat d’aquella, qualsevulla, activitat i en definitiva la continuïtat de la vida humana a la Terra.
L’àmbit de la construcció és conegut per les seves fluctuacions històriques, amb creixements irracionals i caigudes fins a límits indesitjables que signifiquen l’aturada del sector durant uns anys.
Així es pot recordar els períodes de caiguda haguts entre els anys 1981-1985, 1992-97 i 2005-16, així com els de creixement haguts entre 1986-91 i 1996-2004.
I, sobretot la superfície autoritzada edificar en aquest període, que a nivell del conjunt d’Andorra ha estat de 5.874.487 metres quadrats durant 36 anys, de 1981 a 2016.
La mitjana d’aquests anys dona com a resultat 163.180 m2/any.
Si s’observen les dècades, s’han autoritzat 2.053.077 m2 entre 1981 i 1990; 1.995.695 m2 entre 1991 i 2000; 2.387.979 m2 entre 2001 i 2010 i 285.669 m2 entre 2011 i 2016.
Les mitjanes per dècada han estat clarament per sobre de la mitjana general en les tres primeres, mentre que va quedant molt per sota en la dècada darrera en curs, del 2011 al 2020.
Aquests cicles, que abans de l’any 2000 eren de cinc anys amunt i uns cinc anys avall s’han trencat a partir de llavors en què s’han allargat aquests a uns 10 anys, I, més greu, s’han arribat a puntes cada cop més extremes, molt més altes i molt més baixes.
Així si en la dècada dels 1980 es va arribar a 411.675 m2 en un sol any per dalt i a 83.040 m2 per baix, i en els 1990 es va arribar a 308.599 m2 per dat i a 89.642 m2 per baix, els 2000 s’ha arribat a 605.751 m2 per dalt i a 56.611 m2 per baix.
Aquestes oscil·lacions tan fortes han suposat greus conseqüències econòmiques i socials que han comportat de manera directa pèrdua de llocs de treball i de població a nivell del país, amb totes les derivades que se’n desprenen d’aquests dos factors, ajustaments i desaparició d’empreses, i alhora problemes d’infraestructures i serveis, especulació, encariment de lloguers i del preu de l’habitatge, i per tant problemes d’accés a l’habitatge, creixements no assumibles, males qualitats constructives, etc.
La sostenibilitat entesa per al sector de la construcció, o creixement sostenible d'aquest, hauria de comportar com a objectiu mínim aconseguir la regularitat dels cicles productius, minimitzant els alts i baixos.
Per aquesta raó i de manera semblant a com, des de fa anys, per tal de no caure en creixements de població imprevistos, el Consell General fixa unes quotes d’immigració anuals, cal preveure mecanismes per intentar reduir les oscil·lacions de crescuda i aturada en les activitats econòmiques per tal que aquestes es puguin desenvolupar amb la màxima regularitat.
A nivell del sector de la construcció privada està clar que la millor regulació que es pot fer és semblant al de la immigració, és a dir la fixació de quotes. En aquest cas hauria de ser cada comú qui fixés una quota anual d’autorització de superfície màxima a construir, en funció de la mitjana de l’atorgada en els anteriors 40 anys. Arribats a la xifra fixada els permisos nous que es donessin serien per a construir-se per a l’any següent.
I a nivell de la construcció pública, per a evitar que succeeixi el que ha passat aquests dos darrers anys, en treure al mercat una gran demanda d’obra pública de cop, per part de Govern i dels comuns, que ha provocat la falta de mà d’obra i l’encariment dels preus del mercat, així com per a donar més regularitat al sector econòmic i evitar estressar el mercat, caldria preveure les inversions a fer durant tot el mandat en el primer any i periodificar la despesa en els altres tres anys de legislatura pendents més el primer de la següent, i si és possible en parts iguals.
Una planificació prèvia i regular de la inversió en obra pública per part de totes les administracions, tant les generals com les comunals, tenint en compte les infraestructures programades i les prioritats fixades, ajudaria a racionalitzar i regularitzar la despesa d’inversió en el sector de la construcció donant estabilitat i reforçant tota l’economia del país.
No es tracta de fer volar coloms ni d’il·lusions. Es tracta de ser més madurs i seriosos i voler ser capaços de gestionar els graus de complexitat que les societats avançades actuals demanen.
La realitat és cíclica i per a modular-la cal cercar o tendir cap a l’equilibri que no és altre que la sostenibilitat, no deixant que ens afectin els alts i baixos als quals el cicle té tendència, si només es deixa actuar al mercat.
Un mercat que, en el cas andorrà, està subjecte i és altament dependent d’una demanda externa difícil de preveure.
La sostenibilitat, també econòmica i constructiva, és una necessitat racional i de sentit comú si volem, algun dia, començar a parlar de qualitat.