Francesc Guillaumet Periodista

Com em va passar el 6-A, quan escric aquest article encara desconec del resultat de les eleccions a Espanya. Però el que a l’altre costat de la frontera es començarà a parlar a partir d’avui (em refereixo al ball de pactes) al Principat d’Andorra ja fa dies que està a totes les taules de debat. I és lògic que així sigui perquè del que es tracta ara és d’establir converses, potser a totes bandes, per conformar un govern el més estable possible ara que la majoria absoluta (almenys pel que fa a aquesta legislatura) ha passat a la història.

Els períodes de pacte acostumen a fer-se llargs. I ara no parlo tant pels protagonistes d’aquests acords (que probablement n’hi ha que encara els faltaria temps) sinó pels periodistes que seguim el dia a dia de l’actualitat política. D’entrada hi ha alguns interregnes (si se’m permet l’expressió) que han donat resultats totalment diferents als que s’havia augurat en un principi. I valgui com a exemple la Catalunya del 2003, quan després de més de 25 anys de governs de Jordi Pujol (amb majories absolutes i sense) per primera vegada es va visualitzar una majoria de govern alternativa a la que s’havia conegut des de la recuperació de la democràcia. El novembre del 2003 Pasqual Maragall va tenir un resultat realment bo. El PSC-CC que encapçalava va ser el partit més votat però CiU va guanyar les eleccions (i les va guanyar perquè la majoria de lleis electorals dictaminen que guanya qui té més diputats i no el qui té més vots). Dic que CiU va guanyar però no va poder governar. Aquella mateixa nit electoral, en la que s’estrenava el duel entre Pasqual Maragall i Artur Mas (dos vells coneguts des de l’època de l’Ajuntament de Barcelona, on Mas era el segon de Roca i feia oposició a l’alcalde Maragall) els discursos ja van donar algunes pistes de cap on aniria tot plegat. A diferència d’Andorra, on la nit del 6-A les declaracions anaven en la línia de que fos Demòcrates per Andorra qui liderés les negociacions com a partir guanyador de les eleccions, el discurs d’aquella nit a Catalunya va ser diferent. Pasqual Maragall va sortir ja de matinada davant de la premsa per proclamar que havia guanyat l’esquerra. I certament, la suma del PSC, ERC i ICV donava majoria absoluta de diputats. No van tardar a començar les negociacions. Per part de CiU les portaven el líder d’Unió, Josep Antoni Duran Lleida, i l’exconseller d’Obres Públiques, Pere Macias. De portes cap enfora tothom parlava amb tothom però entre bambalines ja s’anava dibuixant el pacte d’esquerres que va fructificar poc abans de Nadal i que donava peu al primer tripartit. I dit d’una altra manera, al primer govern d’esquerres des de la Segona República. Amb una CiU descol·locada, tal vegada un pèl confiada durant les negociacions, a la formació nacionalista li va costar refer-se d’aquella patacada, que es va repetir just tres anys més tard després que Pasqual Maragall avancés les eleccions per la sortida d’ERC del govern arran de la retallada (prèvia i al Congrés) de l’Estatut. El 2007 va tornar a passar tres quarts del mateix. Artur Mas va guanyar (aquest cop en vots i en escons) a José Montilla però el PSC va tornar a repetir el pacte amb republicans i ecosocialistes. CiU no va recuperar el govern fins el 2010 però quan ho va fer no va tardar a arribar la crisi i la sacesjada política que ha representat el Procés. La política de pactes, a partir de llavors, ja no es pot analitzar de la mateixa manera perquè el camí cap a la consecució de l’Estat, que s’ha emportat per davant partits i molt més, distorsiona l’anàlisi dels pactes tradicionals entre esquerra i dreta.

Que el partit que guanya, doncs, no és sempre el que governa és un fet que han experimentat molts polítics. Li va passar a Artur Mas durant dos vegades, li va succeir també a Juan José Ibarretxe al País Basc i ho va experimentar, també, Susana Díaz a Andalusia. Per tant, guanyar les eleccions no és garantia de res més enllà de la victòria moral que representa pel candidat i el partit que han aconseguit obtenir el major suport de la ciutadania.

Per això es posa interessant ara el ball de pactes que es podrien començar a dibuixar a partir d’ara a Andorra. La setmana passada s’especulava sobre les converses entre socialistes, liberals i terceravia per intentar fer una majoria de govern amb un independent que la liderés. I vist des de fora potser seria un error. Més que res perquè durant la campanya eren Pere López, Jordi Gallardo i Josep Pintat els qui s’encarregaven de desgranar les seves propostes electorals i d’aportar solucions als problemes que té plantejats el país. Per tant, en el cas hipotètic (tal vegada molt improbable) que s’arribés a formar una majoria de govern entre aquests tres partits, el lògic seria que un dels tres fos qui assumís el repte de ser cap de govern.

Ara bé. Aquests dies en veurem moltes més de converses. De ben segur n’hi hauran moltes més de combinatòries. I la majoria passaran, com és lògic, pel lideratge de Demòcrates per Andorra, que és qui va guanyar les eleccions del 6-A. A hores d’ara, però, en el moment que em disposo a tancar aquest article, tots els escenaris estan oberts. Tant oberts com el ball de pactes que a partir d’avui es començaran a dibuixar a la pell de brau i que ves a saber si serviran per encarar amb garantia d’èxit els reptes de futur que té plantejats el país (i el de Catalunya n’és un i molt important) o deixaran un escenari ingovernable que obligarà a repetir eleccions. De fet, no seria la primera vegada.