Finitud
Tot i que des dels inicis dels temps l’home ha sabut construir enginyosos instruments per mesurar el pas del temps, és la quotidianitat més prosaica la que després ens acaba revelant la magnitud de la qüestió: quan la inexorabilitat del pas del temps, de cop i volta, ens colpeix d’imprevist, en comprovar un bon dia com han crescut fills, nebots, mascotes o veïns sense que ni tan sols ens n’haguem adonat. De la mateixa manera podem arribar a copsar la nostra pròpia finitud a través de la silent contemplació d’un paisatge o fins i tot en el descobriment d’una obra d’art evocadora. És d’aquesta finitud que us vull parlar perquè, i ho confesso, en aquestes dates em sento sempre aclaparada davant la quantitat ingent de novel·les hagudes i per haver.
Les obres de ficció que sempre he desitjat llegir però que per una raó o altra he acabat deixant enrere en el camí de la vida amb una feble promesa de retorn, conformen el gruix d’una llista a la qual es van sumant, any rere any, les anomenades novetats, un devessall de títols que es multipliquen en els aparadors, en la premsa, en la televisió, en un fenomen que no coneix aturador. Resulta evident que una existència humana no conté prou dies, mesos i anys per a un exercici lector d’aquesta proporció. No cal dir que em farien falta tres o fins i tot quatre de vides per a poder llegir tots els títols que em criden l’atenció. La nàusea existencial que em provoca aquesta constatació no té parangó. Em recorda l’amargura dels amors impossibles, el dolor sord d’una felicitat només anhelada, d’improbable fruïció. Quan m’hi enfronto m’escomet un sentiment d’exili, el qual m’ha fet fins i tot defugir llibreries i biblioteques durant un temps. Aquesta reacció que revesteix en si mateixa un cert misteri reflecteix a la perfecció el caràcter enigmàtic de la vida, i per tant, de la literatura; perquè vida i literatura, amb el seu joc de versemblances i falses memòries, es troben tan imbricades que es fa difícil saber sovint on comença l’una i on acaba l’altra. Un llibre de ficció reeixit resulta ser una extensió enriquida de la vida tant del seu autor com dels seus lectors. La seva lectura ens ofereix la possibilitat d’una vida paral·lela, talment com ho faria una experiència onírica. L’escriptor argentí J.L. Borges ja ho va remarcar a l’afirmar que la literatura no és altra cosa que un somni dirigit. Per quina raó doncs la literatura i en especial les obres de ficció haurien d’atiar la meva sensació de finitud i no així els somnis, em demano encuriosida. Tal vegada perquè els somnis no els escollim, se’ns apareixen de forma misteriosa. Hi veiem en ells la confabulació de l’atzar, o al contrari la poètica de les sincronies. Les experiències oníriques semblen brollar d’una substància etèria, gairebé infinita. A la manera d’una finestra oberta cap al nostre interior, ens permeten veure la forma com s’expressa el nostre inconscient. Sovint ens mostren aspectes nostres i de la vida que desconeixíem, com les novel·les, tot i que aquestes en canvi acostumen a aparèixer com fragments autosuficients. De fet les novel·les ens remeten als somnis dels altres; és a través d’aquesta revelació que ens descobrim a nosaltres mateixos, emmirallant-nos en l’Altre, un Altre atomitzat en una infinitud de mons possibles, que només espera a ser escoltat, reconegut, comprès i en el millor dels casos, estimat. Tal vegada doncs seria la renúncia que implica tota tria la que em condemnaria a aquesta trista sensació de finitud, el preu a pagar per la felicitat d’un lector amatent. H