Francesc Guillaumet Periodista

L’anècdota es remunta a fa dos dissabtes (just un dia abans del Diumenge de Rams). Mentre era al barber, una perruquera va sentir cantar la canalla de l’Escola Pia al carrer. «Canten caramelles», va dir, per afegir que no en sabia res de l’origen de tot plegat. Com que vaig sentir el comentari em vaig afanyar a explicar-li a la persona que m’atenia que les caramelles són una antiga tradició ancestral de cants a la primavera que la tradició catòlica catalana va adaptar i que se circumscriu al Diumenge de Pasqua. Al sortir al carrer vaig explicar l’anècdota a unes quantes persones que em vaig trobar al mercat i em vaig adonar, també, que llevat dels pares que acompanyaven la canalla pocs sabien de què es tractava això de les caramelles.

Després de preguntar-me si era jo l’estrany (l’estrany que sabia de les caramelles, vull dir) em vaig recordar dels diumenges de Pasqua que havia passat a Artesa de Segre. De fet, el padrí era un incondicional d’aquesta festa. Ho era tant, d’incondicional, que a casa encara guardem un retrat que l’immortalitza guiant la mula que menava la carrossa que feien cada any els caramellaires d’Artesa. La ciutat del Mig Segre és, de fet, una de les poblacions de Catalunya que encara conserven aquesta tradició. Altres exemples en serien la Seu d’Urgell i Juneda, on fins i tot s’adapten les lletres a la realitat política i social del moment. 

Deia que a Artesa la tradició de les caramelles encara és forta i es manté malgrat els avatars del temps. I són aquestes caramelles les que durant molts anys van centrar l’interès d’un andorrà d’adopció i artesenc de cor, el Rossend Marsol, conegut popularment com el Sícoris. Al Bepeta (així li deien a la seva Artesa natal) el recordo amb els seus discursos des del balcó de l’Ajuntament estant, que és el lloc on acabava la cantada, amb una frase que va fer fortuna i que acostumava a pronunciar cada Diumenge de Pasqua: «La munyeira de Galícia, la jota d’Aragó i les caramelles d’Artesa!», una comparativa que li servia per parlar de la Ciutat dels Tres Castells (el poemari que ell mateix va dedicar al seu poble i que va presentar, com tocava, un dia de Pasqua). 

Amb una rialla sorneguera m’explicava també una anècdota d’aquestes dates. Se situava entre el temps de l’antic règim i els primers anys de la democràcia a l’antiga carretera C-1313 que passava pel mig de la població. Com era costum, una de les cantades es feia en aquest vial que connecta Lleida i Andorra. Aquell any, però, es van presentar els motoristes per alertar que entorpien el trànsit. Amb decisió, el Sícoris els va dir que no podien interrompre l’actuació de les caramelles i, com era d’esperar, li van demanar la documentació. Amb una rialla sota el nas explicava que va començar a treure carnets de corresponsal de premsa d’uns quants diaris i que allí es va acabar la conversa. Els motoristes van marxar, les caramelles van continuar cantant i la ruta pels carrers d’Artesa va continuar tal com estava prevista.

La de les caramelles, però, no és l’única tradició d’aquests dies de Pasqua que culminen avui amb el Dia de la Mona. En altres punts del territori català hi ha molt arrelada la Passió, una representació escènica que recrea els darrers dies de la vida de Jesucrist des del Diumenge de Rams i la seva aclamació a Jerusalem fins a la seva mort i resurrecció. D’entre les representacions amb més tradició de Catalunya en destaquen la de Cervera, Olesa de Montserrat i Esparreguera, per citar només tres pobles que encara la fan. 

També forma part de la tradició d’aquests dies els Armats, que en molts indrets del país (del de l’altre costat de la frontera, s’entén) acompanyen les processons de la Setmana Santa i en alguns llocs també tenen la missió de despertar amb els seus tocs de tambor la gent que s’aixeca a primera hora per anar al Via Crucis del Divendres Sant. Emulant els antics soldats de les legions romanes, els Armats donen un toc nostrat a la tradició catòlica que se segueix en molts pobles i ciutats en aquestes dates.
Però parlar d’aquesta setmana que hem passat també és fer-ho d’una rica gastronomia associada als costums de la quaresma. D’entrada, la tradició de no menjar carn els divendres que van des del dimecres de cendra fins al Dia de Pasqua ha donat pas a una cultura culinària digna d’esment. La cassoleta de Quaresma, el congre o la truita amb trampa, que s’anomena així perquè es fa amb farina, són alguns dels plats que han excel·lit i que no han faltat a taula durant aquests dies. Està clar que de la prohibició quaresmal de menjar carn, que abans només se’n podia escapar el qui pagava la butlla, n’ha sortit una cultura gastronòmica digna d’esment.

Ara bé, parlar de gastronomia associada a la Setmana Santa seria incomplet si no se cités la importància que ha adquirit el Dia de la Mona a les nostres contrades. De fet, hi ha aplecs que, si bé menys numerosos que abans, encara que celebren coincidint amb aquesta data, com és el cas del de Sant Romà de Bons, on per cert l’any passat (ignoro si també aquest) encara s’hi cantaven caramelles. 

Tot plegat, la de Pasqua com la de Nadal, forma part d’una cultura profundament imbricada a la tradició judeocristiana de la que procedim i que se sigui creient o no marca encara alguns costums i maneres de fer que no s’expliquen sense recórrer a la tradició. I si no només cal fer un repàs a la programació televisiva per veure que pel·lícules com Ben Hur o Espartaco encara són fidels a la cartellera de la petita pantalla.